Et proposo triar un quadre, una cançó i un llibre que ajudin a explicar Catalunya.
Quadre de La Masia, Miró. Aquest quadre parla molt bé, no tant de la Catalunya actual, sinó de la que jo volgués, de la qual ara hem de reivindicar. Aquest quadre va posar fi a l'etapa de Miró com a artista figuratiu. O dit d'una altra manera, aquest Miró, que després serà un referent universal, es podria dir que va néixer en aquest quadre. Per a Miró, La Masia no és el país que l'envolta, sinó el bressol del seu pensament, la qual cosa la converteix en universal.

I aquesta força tel·lúrica de La Masia m'ha recordat les cançons tel·lúriques de Roger Mas: Cançons Tel.lúiques. Jo crec que el debat que ens espera és el dels símbols: quin és el poble que volem protegir, quins fills ens sentim... Catalunya que ha de fer front als atacs de la globalització. Tots dos referents coincideixen en la necessitat de proporcionar una música i una representació simbòlica sòlides que ens connectin amb les nostres imaginacions nacionals. Crec que és el que més necessitem.

I el llibre, Sota el signe del Drac (sota el signe del Drac), és una col·lecció de proses crítiques de María Merce Marçal. M'interessen sobretot les genealogies que ell estableix, tant de la nostra tradició com d'altres tradicions europees. Marçal és una icona catalana que serveix per a desenvolupar el pensament interseccional. Mentre els afroamericans estaven elaborant teories interseccionals, Marçal també estava pensant en això. De fet, Sota el signe del Drac és important per al nostre projecte, Matriotes.

El 8 de març va treure el manifest de Matriotes al costat de Marta Roqueta i Anna Punsoda i es va publicar en vuit mitjans de comunicació. Explica com sorgeix la idea.
Sorgeix perquè els tres percebem interessos similars, tant a nivell nacional com feminista, i els tres mancàvem d'espais de debat per a actualitzar el diàleg sobre la trobada entre feminisme i nacionalisme. Volíem colpejar amb el manifest sobre la taula i dir: “És imprescindible parlar d'això en l'entrevista general del país [Catalunya]; si això no entra en la conversa, ens equivocarem”.

Quin tipus de reaccions ha tingut?
Estem satisfets amb les reaccions, ens van entusiasmar en general, però també creiem que encara hi ha una tendència tímida, perquè el terme nacionalisme és incòmode. Però creiem que l'àmbit nacional feminista té un gran potencial.

Si el terme nacionalisme és incòmode, per què ho utilitzen?
Perquè el conflicte polític és un conflicte nacional i, per tant, ha de mantenir la relació amb els fonaments de la nació. El procés d'emancipació ha de ser obert i ampli, heterogeni, però nacional. A més, els catalans tenim una tradició de pensament nacionalista pròpia de la nació de la trinxera, de la nació ocupada, d'alt valor i de gran interès, i que tampoc s'ha tingut en compte durant anys en el procés independentista. En el manifest

Dona i va néixer (Dona i nació), en aquell 1982, s'utilitza un terme que a mi m'agrada molt, “terra de ningú”. És l'espai que ocupem les dones feministes dels pobles minoritzats i pot ser el que les espanyoles puguin ocupar i menysprear o, per contra, ho conquistarem. Si nosaltres no ocupem aquest espai, el farà una altra persona.

Dels nous corrents del feminisme decolonial tenen molt clar que hi ha problemes que no poden ser atesos des del feminisme blanc. Com ens situem nosaltres en aquesta qüestió? Som europeus, som blancs, però també sofrim la cultura i l'opressió nacional... Heu pensat tot això des de Matriotes?
Sí, efectivament, jo crec que una de les urgències del feminisme català actual, i no sols des del feminisme, és ordenar una mica el mapa teòric i conceptual de la tradició colonial i postcolonial. Aquest marc de pensament no l'hem aplicat aquí, o no ho hem sabut aplicar, encara que hi hagi alguns indicis. I crec que, en aquest sentit, tenim una gran manca analítica.si vostè té

clar com funciona la imposició del castellà en la Constitució i en l'Estatut, si analitza com es duu a terme el traspàs de règim en assumptes culturals, és molt clar que existeix una relació d'opressió i domini que pot llegir-se en termes de colonialisme.

Ara, en l'època de la resposta de l'Estat després del referèndum d'independència, l'estem veient clarament a Catalunya, però en les dècades de 1980 i 1990 no el podíem veure perquè el procés de normalització autonòmica tenia molta força i perquè la construcció de l'oasi pujolista de 1980 i 1990 ha estat molt important. En aquests anys es ficciona un poder que no està dels organismes autonòmics, i així el país es manté en pau. Es va ocultar el conflicte lingüístic i es van aprovar lògiques per a normalitzar la idea del bilingüisme, la qual cosa va fer que no es desenvolupés una altra manera de comptar la situació cultural del país.

Ens pot donar un exemple de colonialisme?
Har, per exemple, Joan Lluis Lluis, escriptor de Rosselló. Els invisibles [invisibles] explica com ha viscut el procés de substitució lingüística i d'identitat a Catalunya Nord, un llibre que només pot llegir-se des del punt de vista del colonialisme. I si relaciones el que ens compta Joan Lluis Lluis amb el que està ocorrent a València o a les Illes Balears, amb els lenguicidas de la política del PP i del VOX, arribes a les mateixes conclusions. Al final, en el tema del colonialisme s'explica qui té el poder i qui depèn, i és evident que estem davant la negació de la possibilitat de continuar existint com a valencians i balears.

Què ocorre? A Barcelona s'inicien les jornades sobre el pensament decolonal i es porten grans pensadors llatinoamericans, que parlaran anglès o castellà, i que ningú es recorda de la qüestió del colonialisme dins de l'Estat. Crec que és per covardia, per desconeixement i per falta de producció intel·lectual.
Per això és la meitat de la carrera dels Estudis Literaris en castellà, i per això s'utilitza la matriu francòfona i anglosaxona. Hi ha pocs referents a Catalunya i, per tant, el marc del pensament s'espanyol.Els feministes,
en sentit ampli (lluita LGTBI, trans, etc.), fa temps que estem “desinhibits”; llavors, per què ens costa tant “descarregar-se” com identitat nacional oprimida?

Per què creus que és?
Perquè ens falta l'estudi i interpretació de l'opressió a Espanya. Jo crec que no s'entén prou. Sense entendre com influeix el sistema d'opressió a Espanya, no podem explicar les formes que adopta. Una de les meves obsessions a nivell intel·lectual i polític és comprendre com l'anomenada cultura de la Transició espanyola ha maquillat les dinàmiques de dominació dels territoris denominats perifèrics.

D'altra banda, a conseqüència d'aquesta ficció autonomista, en les nacions minoritàries de l'Estat espanyol les qüestions i els debats socials, culturals i polítics es duen a terme com si fossin amos d'un Estat propi... però, per descomptat, sense ser Estat. Per exemple, pel que fa a les polítiques lingüístiques, el nombre d'hores dedicades o no a l'anglès en un Estat pot ser discutible, però en el nostre cas, dedicar moltes hores a l'anglès podria ser llevar hores a la nostra llengua i fer passos per a la substitució lingüística. En la mateixa línia, el debat català 'escola pública-escola concertada' no pot ser igual que en un país normal, perquè en molts casos l'escola concertada ha estat la fortalesa del catalanisme. Amb això no vull dir que el model hagi de ser una escola concertada, perquè té importants problemes de segregació i solapament econòmic. Vull dir que a Catalunya el debat és més complex i té més matisos.En

definitiva, com a poble disminuït, i amb l'Estat en contra, ens falten discursos per a fer front a les grans batalles de la globalització.

Literatura catalana

Fer crítica literària és, en part, el seu treball.
En les crítiques literàries també intenta implementar les idees que ens ha explicat en el diàleg. Per què creus que és important la crítica literària en català?
Hi ha moltes maneres de fer crítiques: hi ha una crítica escrita tradicional en els mitjans de comunicació acadèmics o periodístics; després hi ha una crítica de radi, més pròxima al periodisme cultural, i després una crítica institucionalitzada en els premis i en els jurats dels premis. Això també és una manera de fer crítica, perquè el sentit de la crítica és, al final, ordenar i valorar el valor de la producció literària. L'Acadèmia realitza també una crítica literària quan decideix estudiar a uns autors i no a uns altres. Tot això és un treball imprescindible en qualsevol cultura, però en la nostra, més encara en la catalana, perquè el sector de la producció editorial té una presència total en el sector cultural, som una societat molt literaturizada.

La nostra gran efemèride cultural és el dia de Sant Jordi, però a més som una cultura molt forta quant a publicacions. Comptem amb un ecosistema que abasta tant les editorials d'alta producció com diverses editorials independents. El món editorial català va tenir un boom des de 2012; les Escoles d'Escriptura van tenir un gran desenvolupament, es van obrir moltes editorials independents, va haver-hi una explosió de premis literaris... El mal és que ens falten lectors.

Què vols dir?A
Catalunya, la literatura adquireix moltes vegades la dimensió de les estructures estatals, que deixa petites les estructures de la pròpia Generalitat autonòmica, i això és terrible. No totes les cultures minoritzades tenen aquesta capacitat. D'això comencem a adonar-nos en 2007, quan Catalunya va ser la convidada cultural de la fira de Frankfurt. I en els últims anys, per exemple, amb l'èxit d'Irene Solá, o amb la candidatura d'Eva Baltasar al Booker... Tot això és reflex de la trajectòria de la cultura literària de primer ordre.

No obstant això, jo, com tinc tendència a llegir tot en termes polítics, crec que això requereix una doble lectura, d'una banda, de la importància d'aquestes imatges cap a l'exterior, en relació amb la projecció de la catalanitat, i per un altre, una lectura interna. Per a mi és molt evident el desig que està demostrant el sector editorial de diferenciar-se del procés independentista i del conflicte català. Per exemple

, més del 15% de la novel·la premiada enguany en català per Anagrama està escrita en castellà. Perquè, si això no es qüestiona en el text, si no se substitueix de manera conflictiva, almenys a mi em sembla problemàtic, i crec que cal discutir-ho. Em preocupa vendre aquests textos com a realistes, és a dir, presentar-los com una representació no ideològica. Ideològics, seguits d'una ideologia que reprodueix les lògiques del bilingüisme individual. En els últims temps, la tendència a naturalitzar la presència del castellà en el text en català, no sols en la literatura, sinó també al cinema i al carrer. I això és pel fet que hi ha una dinàmica de substitució de la llengua en marxa.

Potser aquí hi ha altres vèrtexs. Per exemple, què penses a treure el mateix llibre al mateix temps en català i castellà? No redueix alguna vegada les possibilitats del llibre en català?
Sí, totalment. La traducció literària en tots dos idiomes és també un bilingüisme individual. Perquè és evident que aquí no conviuen dos mercats. Aquí hi ha dos mercats que lluiten pel monopoli de la producció literària i, per descomptat, la llengua literària catalana no pot competir amb el castellà.