Aquest cap de setmana he visitat una cova amb pintures prehistòriques. Pintures realitzades amb òxid de ferro i manganès fa uns 30.000 anys. Aquestes visites em semblen interessants per a reubicar el nostre lloc com a éssers humans en el món, són una oportunitat per a continuar repensant el “desenvolupament” de la història recent i el futur. Sembla que en els temps de les coves hi havia molta tecnologia: tecnologies per a dibuixar declaracions que durarien milers d'anys, tecnologies per a alimentar el foc que no produïa fum, tecnologies proto-cinematogràfiques que creaven la il·lusió del moviment amb el foc utilitzant formes de coves... El meu cervell actual veu en aquestes creacions la claredat, l'emoció en pintar les parets, en trobar nous materials, en compartir en grup els relats amb la il·lusió del moviment d'imatges pel foc... però el meu cervell no és d'aquella època, està còmode en la vida actual, i l'època de les coves l'entén com una experiència. El meu cervell actual no entén el so de l'època, la foscor de la nit, les amenaces... No entén que les accepcions de l'època estaven potser més relacionades amb la por i que les tecnologies de les coves van sorgir per a trobar refugi. Moltes de les tecnologies que tenim avui neixen de la necessitat de viure la millor vida possible en l'ambient en el qual vivim, per a protegir-nos de les amenaces en la cerca d'aquesta bona vida, en definitiva, per a reduir la por que ens causen.

Els humans de l'època de les coves, tan units al sòl, aconseguien la sensació de protecció creant capes d'abstracció. Per contra, molts éssers humans actuals, que passem per la terra d'aquesta època, sense tenir moltes relacions directes amb aquesta terra, hem convertit la suposada certesa del món abstracte en el nostre dia.