A Meló no li surt bé. Quina sorpresa. Els migrants no han deixat d'arribar. Tal vegada no hi havia anomenades efectives, tal vegada sempre hi ha un efecte d'expulsió. No és que els agradi el nostre jardí (com li va dir Borrell), és que a ells només els deixem el foc de l'infern. Imatges, de nou imatges: Lampedusa envaïda, amb pell negra, ja que en les imatges els apilaments semblen més apilats si els acumulats són negres.

Quan Europa comença a moure's ho fa a ritme de jardí. Brussel·les està tan angoixada que ha fet una reunió per telèfon. França ha mostrat la seva solidaritat amb Itàlia i Van der Leyen visita l'illa italiana.

En el mateix noticiari parlen de Mahsa Amines, detinguda per portar malament el bolquer del cap de l'Iran i que no va sobreviure. És un heroi: aquí seria un terrorista potencial per a uns, una altra fitxa sense voluntat que ve a substituir la nostra cultura per a uns altres més convictes, que sense voler està beneficiant l'estratègia neoliberal de la patronal. Es diu que Europa li concedirà el Premi Sàkharov (potser per matar sense passar la frontera sense crear problemes a Lampedusa).

Meloni diu que no considera el gest d'Europa com un gest de solidaritat, sinó com un gest de responsabilitat, ja que aquesta frontera és no sols d'Itàlia, sinó també d'Europa. I als ultradretans mai cal donar-li raó, però cal donar-li-ho. De tant en tant hauríem de recordar els límits que enforteixen perquè passem tranquils al nostre jardí. Les nostres fronteres estan a Tunísia, el Marroc, Líbia, Turquia... Les nostres fronteres no convencen a ningú. Llegir, veure, escoltar de tant en tant el que fem allí i continuar passejant pel jardí com si fossin salvatges.