Va néixer a França en 1931, a París, i amb només vuit anys va esclatar la Segona Guerra Mundial. "No hi ha un curs tan intensiu per a sembrar la consciència política", va relatar a ARGIA en l'entrevista realitzada per Amets Arzallus en 2008. "Recull el sentit de l'enemic i la necessitat de barallar, un adversari terrible, odiós, opressor, fusilador, torturador... i no cal deixar-li fer passos en el barri. Així ho pensava jo per a deu anys". Aquestes paraules defineixen a Gilles Perrault.

Abans de la Segona Guerra Mundial, Perrault pensava que l'exèrcit francès era el "més fort del món" i vivia a França en l'alegria " de l'endemà" de la Primera Guerra Mundial. I la suposada meitat:"Però aquesta convicció de força es va convertir en una desactivació i l'exèrcit francès es va abatre. Vaig sortir a la via i vaig veure als oficials francesos amb les seves esposes agafant les maletes i fugint, vaig veure als soldats francesos tirant el seu fusell al barranc i dient que ens desertin i fugin. Vaig sentir una desesperació terrible (...) Aquell fracàs inesperat de França va sorprendre el món sencer".

Va ser víctima del nazisme quan era adolescent, tement les amenaces de Gestapo, i és un terror, ja que la seva família va ser resistent, integrant de la xarxa britànica SOE. "Per a mi era un sentiment molt estrany, veure que els meus pares, els dos advocats, els burgesos, els catòlics, els deien terroristes en els periòdics, en els afiches alemanys. Llavors em vaig adonar que la persona no té per què semblar-se a la seva imatge social". Gestapo els va dir la porta de la seva casa als 10 anys per a portar al seu pare, que després va ser posat en llibertat.

Escriptor compromès

A més d'antifeixista de pensament, militant, va lluitar des de l'ofici d'escriptor i periodista. Va ser historiador de l'Orquestra Vermella, el llibre L' orchestre rouge, sobre els espies russos que van conèixer les cavitats del nazisme en 1967, i en la mateixa dècada de 1960 també ha estat informat als EUA sobre la defensa dels drets civils dels afroamericans, a l'Índia i al Japó, i abans a Algèria: Va formar part de l'exèrcit francès i va relatar les seves visions en el llibre d'assaig Els Parachutistes, publicat en 1961, que va crear el caos a França.

Perrault va ser un escriptor compromès. Que la paraula pot ser bala, li comptava a ARGIA: "Jo sento la necessitat de donar testimoniatges. Si faig una recerca i conec alguna cosa que la gent no sap, si conec una injustícia, em sento com un soldat que rep l'ordre de mobilització, haig d'anar a la trinxera, hi ha obligació moral. El bolígraf pot ser una arma, per la qual cosa cal usar-lo. Si no és deserció".

La bullícia del Marroc

En 1991 va publicar el llibre Notre ami le roi o Gure lagun erregea, el règim feixista i totalitari del rei Hassan II, relatat per tortures, censures, desaparicions de centenars de ciutadans i afusellaments. A França, fins llavors, s'estenia una imatge molt positiva del Marroc com a expressió de l'aliança estratègica entre els dos governs, amb interessos dels grans mitjans de comunicació, corporacions i empreses.

el Marroc va fer les seves i dues per a tallar per complet la circulació del llibre, fins que va obrir camins judicials contra l'escriptor, però el que comptava el llibre va entrar per la porta de darrere a les cases de la gent, i l'orgull que va crear no va ser qualsevol. Es va internacionalitzar i el Marroc, després de donar explicacions, va alliberar molts ciutadans detinguts.

Per l'alliberament del País Basc: "Guanyarà"

"El camí serà més curt o més llarg, però [Euskal Herria] segur que guanyarà", va assenyalar Perrault a ARGIA. Dirigit als Governs francès i espanyol, deia que "L'enlluernament contra el País Basc és una lluita perduda per endavant", i que quan un poble lluita per la seva llibertat l'aconseguirà abans o després, "són molt rares les excepcions".

L'entrevista a l'escriptor Perrault es va realitzar en 2008 i era molt crítica perquè ETA utilitzava armes. Demanava una actitud d'abandó perquè no era productiu:

"Cada atemptat alegra a Madrid i a París, no diré que la violència mai ha estat justificada, no dic que en l'època de Franco no calgui tirar dels guàrdies civils i que les bombes facin explotar quan passava el cotxe de Carrero Blanco, tot estava molt ben fet, però la violència ha de ser efectiva, si és contraproduent cal deixar-la i en aquest moment no se soluciona. Cal deixar-ho. (...) No dic que es deixi la violència i apareguin solucions felices i pacífiques. Però almenys se li llevarà de les mans la carta que dona dret a veto a l'enemic. I ara estic convençut que la violència és el millor arma a París i Madrid per a bloquejar qualsevol progrés. Madrid pot donar la vida a deu guàrdies civils cada any sense problemes, moriran més en els accidents de trànsit".

El món, "còmplice passiu"

Gilles Perrault va ser un escriptor compromès, sí, que sentia que va començar a quedar-se cada vegada més rar i aïllat. Deia que era una espècie de tendència del món que la gent no es comprometés a determinats assumptes, que "accepti les coses com són". Entenia la vellesa, en essència, com un "fracàs".

La reflexió que feia a ARGIA sobre el rumb de la societat era:

"Hi ha una espècie d'inèrcia que està dominant, una complicitat passiva, acceptar les coses com són, fins i tot les injustícies. Jo sempre dono el mateix exemple: sabem que la comissaria en els espanyols es tortura, i, no obstant això, França lliura als bascos a l'Estat espanyol. I nosaltres ho deixem perquè això sigui així, els intel·lectuals no es mobilitzen. Fa trenta o quaranta anys s'anava a produir una gran ona. Llavors hi havia intel·lectuals d'alt nivell, Francois Mauriac, Andre Malraux, Jean Paul Sartre, o Simone de Beauvoir, però aquesta raça s'ha apagat i no s'han encès notícies. És una actitud que neix de la desesperació i fa que la resignació es resigni encara més. I és una pena, precisament perquè la categoria que pot fer sentir la seva veu és una soci-professió, i jo crec que qui té mitjans a vegades també té obligació".