Aquella vaga es va plasmar en un petit llibre en el qual es mostra la lluita dels seus 900 treballadors i treballadores, així com la solidaritat de les seves esposes i familiars, del sector estudiantil, de l'Església i dels treballadors d'altres empreses. Per això és “la nostra vaga”.

L'objectiu de la vaga era millorar els incentius econòmics per als treballadors per l'augment dels ritmes de treball, que van generar sorpresa i malestar entre la patronal i els membres del Govern franquista. Ho van veure com una amenaça que qüestionava el seu poder, i d'aquí la resposta violenta: repressió, detencions, exiliaciones, acomiadaments... i l'estat d'excepció. No obstant això, els treballadors i la xarxa de solidaritat van continuar amb el moviment fins que, després de 163 dies de protesta, va ser aixafat per la força.

La vaga va deixar diverses assignatures. No va complir amb el seu objectiu econòmic, però va aconseguir molt més que unes engrunes: va aconseguir mantenir la seva dignitat enfront de la patronal que comptava amb el suport del govern policial i armat del franquisme. Va formar tota una xarxa de solidaritat, va recollir la caixa de resistència i els treballadors es van empoderar de l'autoorganització. Tot aquest capital ha servit per a futures vagues, com la de Vitòria-Gasteiz de 1976, en la qual es va massacrar a cinc treballadors. La vaga de Belles Arts de Bilbao o de les residències de Bizkaia, per exemple, són un exemple del passat i de l'actualitat, que segueixen la senda de “la nostra vaga”.