Recentment s'ha produït en un dels centres respiratoris del basc. La seva neboda de set anys li pregunta a l'oncle –per segona vegada en una setmana– si és cert que el seu cosí de set mesos serà traslladat a l'escola local. El seu oncle li contesta que sí, i li diu que llavors parlarà espanyol seguidament, també en una setmana per segona vegada.

“Tu també ho fas a vegades amb els amics de la ikastola” ha escapat a l'oncle entre els llavis, sense pensar massa. “No, només Keylan i Enzo parlen castellà, i Alex també de tant en tant perquè són de fora”. El seu oncle ha respirat el més profundament possible. “No són exteriors”. “Sí que són”.

Recentment s'ha produït en un dels centres respiratoris del basc. He pogut escoltar la conversa des del costat i m'he quedat muda. He sentit una espècie de tristesa barrejada amb ràbia i empipament. Qui afecta així a la innocència dels nens? Per què un nen de set anys utilitza idees tan estrictes al cap i, per tant, en la punta de la llengua? Qui ha pretès heretar aquests esquemes rígids?

Presa acull a la mare del nen: “Li prometo que jo mai li he dit això”. “A la meva casa mai ha sentit parlar d'això”. I, tanmateix, han fet entendre tot de manera dicotòmica a un nen que intenta comprendre el que ocorre al seu voltant. El món, dos de cada mitjà: escola d'ikastola, basc-espanyol, basc-extern.

En la localitat en la qual viu un nen de set anys hi ha dos edificis diferents, junts però d'esquena. Imagina que la primera pregunta que es fa als pares i mares al poble és si pensen portar al nen a l'escola o a la ikastola. I una vegada que el nen s'ha posat en el món, qui no s'atreveix a preguntar comparteix les seves hipòtesis en els rotlles de la plaça, mentre menja pipes amb els pares d'altres nens més majors o simplement passa fred. D'aquesta manera, es van formant dues llistes paral·leles que, any rere any, guanyen cada vegada el partit de ping-pong: “Enguany s'ha matriculat a l'escola pública un nen més que en la ikastola”. O viceversa.

El cas és que jo li desitjo a un nen de set anys –i, per descomptat, de set mesos– que estigui en un poble on les portes i finestres dels edificis estiguin obertes. Un món on els tons grisos també seran presents.