Llenos de treball, en cada lloc, cadascun amb alguna cura… “ens quedarem un altre dia”. Cada vegada tinc més sensació de pèrdua quan no puc parar amb algú, no entenc que “un altre dia” es faci realitat. Ara sempre penso que potser era l'última oportunitat. Una vella llista m'ha retornat a aquesta certesa: la llista de llibres que estaven arribant en les lectures. Un d'aquests llargs estius que et canviaven la vida, sense definir quin tipus de lectors seríem encara. La regenta, Laudano i vehemència, Viuen, La conjura dels necis, Peru Abarka, Raices, Mumia Abu-Jamal… des de la galeria de la mort, Narracions, Sard, Els pilars de la terra… Aquell llistat me'l va demanar un professor. Aquest professor va notar en classe a un lector i el va convertir en escriptor. I esperava l'oportunitat d'agrair-li-ho, encara que en cada assoliment he tingut ganes d'abraçar-lo, esperava.

No sé, en principi, què és important per a mantenir l'afició a la lectura, adaptar un bon professor o enamorar al basc del professor. A mi em van passar les dues coses, i en cadascuna de les obres que ens manaven intentava no aparèixer. Afortunadament, el professor va continuar veient així a aquell alumne sasi-savi, nen, i per a poder presentar-ho a Urruzuno, aquell conte que estava en una fulla de quadern amb llapis mecanografiat per ell. Em va recomanar els llibres. Em va criticar durament alguna de les crítiques que vaig fer. Em va veure al meu fill però em va tractar d'adult. Escriptor. I us semblarà poc, però una jove no sempre aconsegueix aquest tracte després de publicar els llibres.

“Alguna vegada em trobaré amb ell en les festes d'Orereta” pensava. Volia agrair-li-ho. Fa un parell d'anys em van dir que va morir. Mai em reconciliaré amb la mort, ho odio. I estic instrumentalitzant aquesta columna i la utilitzo per a interès personal, per a exorcitzar un dolorós “gràcies”. I un consell: agrair-li al més aviat possible.