“Alguna vegada havia d'haver succeït, l'escassetat de llibres de teatre ha estat excessiva”. Es tracta d'una obra de Jaime Valverde, membre de l'Associació de Teatre d'Euskal Herria EHAZE. La collita dels llibres de teatre en 2016 ha estat fructífera, no tant en número, sinó en fons. Quatre han estat els treballs publicats: Mr. Senyora (Oier Guillen, Txalaparta), Erleak, satorrak, Beleak (Gaizka Sarasola, Edo), Habiak. Racons (Dejabu, EHAZE) i la nació d'Aresti, teatre (Karlos de l'om, EHAZE). El número 10 de la revista Erlea també ha estat dedicat íntegrament al teatre basc.

En paraules de l'actriu Ainara Gurrutxaga i del membre del laboratori de nines Dejabu, aquests llibres han estat més esmentats que de costum per mostrar una forma especial de veure teatre: “Les persones que estan darrere dels últims llibres de teatre porten molts anys fent teatre. Els llibres són conseqüència de profunds processos de treball, i diria que s'han notat perquè mostren una nova manera de veure el teatre. Són el reflex dels moviments teatrals creats col·lectivament, és la innovació, l'energia que aporten i els temes que es tracten són molt actuals, que generen un ressò per al lector d'avui”. En qualsevol cas, Gurrutxaga ha deixat clar que el teatre com a gènere literari està totalment descartat: “Només cal anar a les biblioteques”.

Valverde assegura que, encara que les editorials estàndard han fet un lloc reduït al teatre, els lectors ja existeixen. “El teatre ha de publicar-se acuradament, tenint en compte que el text no té un suport propi. Per contra, de manera estratègica i a llarg termini, és important que el teatre es difongui també en format escrit. Entre altres coses perquè facilita l'accés a les vies del text, a les biblioteques o al sistema educatiu. El lloc que els mitjans de comunicació van donar l'any passat al teatre també ha estat, en part, gràcies als llibres”.

Transmissió per sempre

Pel fet que l'escassetat de llibres de teatre alimenta la bretxa de transmissió, és imprescindible que siguin publicats pels membres d'EHAZE. Segons ha dit, “la pausa de transmissió és el ressaca del nostre teatre des de la seva creació. Només les publicacions no poden garantir la transmissió del teatre, però és una manera d'omplir el buit”. No obstant això, ha fet una crida a altres necessitats, com la falta d'un centre de documentació: “Es necessita una estructura pròpia que treballi la documentació, que tingui el teatre a punt de tocar, amb les seves peculiaritats. Perquè, per exemple, per als quals aprenen teatre dins de vint anys, no és el mateix veure les petjades amb vídeo que tenir accés a informació substanciosa sobre la representació, o llegir el text, encara que això també digui molt”.

Des d'aquesta anotació del que està quedant sense recollir el passat i el present del teatre basc, EHAZE ha posat en marxa una nova col·lecció per a publicar dues publicacions a l'any. La línia del projecte editorial serà doble: reflexions i assajos d'una banda, i representacions per un altre. Els primers treballs d'aquest projecte es van presentar en la Fira de Durango, abans citada, en l'obra de teatre Arrastoak, la nació d'Aresti.

Gurrutxaga també diu que ha sentit una falta de transmissió “terrible” com a actriu. “De sobte algú et conta que en els anys 60-70 va haver-hi a Euskal Herria un gran moviment alternatiu en el teatre, que reconeixia els moviments més innovadors a nivell mundial, que posava en escena a alguns dels millors escriptors. Hi ha molt de desconeixement, el mateix per a aconseguir material”. En aquest sentit, considera que el projecte d'EHAZE és clau, però perquè no sigui un “únic pou enmig del desert”, fa falta una infraestructura més sòlida i una protecció més profunda.

Com viure l'obra de teatre des del llibre

Hi ha llibres de teatre perquè els que no van poder veure l'obra sobre l'escenari, en cas contrari, poguessin gaudir de l'obra. Però, de veritat és possible portar el teatre al paper? Gurrutxaga creu que “afortunadament” no es pot, perquè sempre existeix el risc que no es puguin recollir alguns elements propis de la “testarrudesa” o del teatre. En les seves paraules, “una sessió de bertsos és com no es pot emportar al paper íntegrament, els bertsos sí, però l'exercici de comunicació que la gent ha sentit en la plaça a penes es pot transmetre en paper. No obstant això, és un exercici molt interessant”.

Entenent el teatre com una acció col·lectiva, el procés d'escriptura per a portar-lo al llibre Arrastoak també ha estat col·lectiu per a Dejabu. Gurrutxaga diu que és col·lectiu perquè s'han recopilat fotos, vivències, memòries de tots i totes abans d'escriure un o dos d'ells. Després, per a superar la “testarrudesa” de l'escriptura, han utilitzat notes de dramatúrgia: “Realitzem teatre basat en gestos, moviments i imatges i hem intentat explicar d'on han nascut aquestes imatges, amb fotos i plans, quins collages fem, reconeixent els llibres que hem llegit. Crear una obra de teatre és crear un petit univers que beu del cinema, de la pintura, de la música, de la fotografia. Escriure sobre com es nodreix aquest univers ha estat un repte molt bonic”.

El Sr. Senyora d'Oier Guillen ha estat una de les obres més destacades en els llibres de teatre, composta per set obres de teatre que s'han considerat estèticament innovadores. Gurrutxaga ha escrit el preàmbul d'aquest fet. En aquest cas, el llibre i el tablado s'uneixen en sentit contrari. Segons Gurrutxaga, “Oier fa les seves propostes per escrit i després les ofereix a un grup d'actors perquè la portin als escenaris. El procés canvia, però no crec que sigui tan diferent, perquè el més important és que en portar aquest text a l'escenari tingui un altre material més, com són la llum, la música, les emocions o les improvisacions dels actors, és a dir, que sigui molt flexible. Moltes vegades se li dona una autoritat al text, que jo crec que no té per què ser en el teatre”.

Segons Valverde, com més s'interpreti el publicat, més ens agraden tots, els escriptors, els actors, els dramaturgs. Diu clarament: “És una gaudida per a llegir, però és per a portar el teatre al cos”.