El monòleg de la puta en el manicomi

• Autors: Franca Rame i Dario FO.
• Traductor: Xabi Martínez de Lezea.
• Actriu: Laura Penagos.
• Quan: 12 d'abril.
• On: Casa de Cultura Atxulondo de Zizurkil.

-------------------------------------------------------------

Si només es veu la punta de l'iceberg, i no se sap el que ens ofega, és fàcil jutjar qui està boig.

Una dona sola: migrant, proletari, puta. El tovalló obert sobre els petons, la bossa de les mans, la llenceria, els talons que es lleva, les mitjanes trencades, els ulls i les veritats cansats, res més que veritats. Està atrapat entre quatre parets del manicomi, amb una cambra que li està contínuament controlant a la dreta i mil ulls que, en realitat, es trobaven darrere del mirall. Un interrogatori, però l'espectador només escolta les respostes. I les respostes són testimoniatges que expliquen el perquè de la “crisi del malalt”. Veritats, només veritats.

Aquest treball creatiu convida a l'espectador a la reflexió. Encara que hi ha moments curts d'humor, per no dir incòmodes, la qual cosa prima és la crítica. Un títol tan atractiu com provocador, que toca infinitat d'arestes: sexualitat, violacions, treball assalariat, poder, menyspreu, solitud, malaltia, malestar… Un viatge que portarà a l'espectador profund i dur. I les preguntes: volen comptar el testimoniatge d'un boig o o amb això volen agusar la mirada de l'espectador i fer veure que la bogeria està definida pel poder? És a dir, que el poder prefereix assenyalar la punta de l'iceberg i mantenir sota l'aigua al qual està sota. En un moment el protagonista diu: “Què és una puta? Diuen que és allò que ha trobat la clau per a viure sense treballar. Jo ja he treballat bastant. Vaig ser criada i em van fer l'amor. Vaig treballar en una fàbrica i el mateix. I si et deixes fer l'amor és perquè t'agrada. Idiota! No, no m'agrada. Sí, ho sé, és massa fàcil. És molt còmode tirar-li la culpa als homes o a la societat. La meva mare em deia: una noia no pot ser honrada, cal deixar-la morir abans. I jo ho he fet, ho he deixat morir. Vuit hores de treball en fàbrica i hores extres. Llavors vaig començar amb la crisi”.

És una proposta interessant portar un treball de 1990 als escenaris bascos i fer-los veure que ara també té lloc. La presentació en basca ens porta a la realitat que relata i s'integra perfectament en la nostra societat actual.

La posada en escena és moderada i, encara que de petit format, té un gran encant: reflecteix el tancament de la petita habitació en un espai obert i fa sentir la claustrofòbia del control. Al fons hi ha una pantalla que projecta el que la càmera està gravant, és a dir, el mateix protagonista. Això ofereix a l'escenari una cinquena paret, reflectint en tot moment dues visions del mateix moment.
En finalitzar l'obra, l'actriu Laura Penagos ha ofert un col·loqui en el Teatre Arriaga de Bilbao. A més de donar a conèixer el procés i comptar les seves idees, vol animar (no obligar) al públic al fet que parli. El teatre pot ser un espai per a la catarsi i la crítica, que permet veure històries de tota mena, despertar la consciència de l'espectador i difondre el ressò. Aquesta obra té moltes possibilitats de deixar empremta.