Què has portat de Sud-àfrica?

Que no hi ha diferències entre les persones, mai. Si realment t'acostes a l'altre, són moltes més les coses que es comparteixen que les que ens diferencien. I en comparació amb els africans, crec que aquí a Europa ens ajustem massa a la regla. Primer fem la norma i després veiem si ens adaptem.

Ens les arreglem?

Necessitaríem un major contacte entre nosaltres per a intentar arreglar les coses a mesura que vinguin. Per exemple, en la crisi dels refugiats: se'ns oblida que són persones, que són iguals, i no xifres, que no és un problema d'uns altres, que no té res a veure amb nosaltres. Cal entendre que el món és un tot i de tots, no sols dels que han posat límits. I això cal dir-ho, no ens podem cansar.

Què pot fer la paraula?

La paraula té força, sempre fa alguna cosa. La lluita és desigual, per descomptat. No som més que una petita pedra en la sabata del poderós. Però si no es fa res, les coses no desapareixen, no es fan més que créixer, i poden créixer infinitament, com pot créixer la perversitat dels règims polítics i el cervell humà.

Per tant, el món no està decidit.

Un pot pensar que sí, que és el que cal fer que s'adapti, que trobis el teu rinconcito, que vives. Però és clar que hi ha massa coses que no funcionen bé. L'existència és una lluita constant. I això es veu quan tens contacte amb realitats diferents a les teves. A vegades tenim opinions equivocades, perquè ens falta coneixement. Tenim la necessitat de repassar les nostres bases, d'obrir-les, perquè les coses que crèiem bones poden perjudicar altres situacions. Intentar entendre el món és un procés que mai realitzarem.

És una traducció intentar comprendre-la?

La traducció no és praxi, és una actitud prèvia: reconèixer que el que està en l'altre extrem és tan valuós com vostè. És diferent, has d'adaptar-te, has de fer un esforç per a entendre. I acceptar-ho: has d'estar disposat a acceptar altres normes, que moltes vegades poden ser molt diferents a les teves. Crec que l'obertura i la permeabilitat són les claus.

Poc té a veure amb l'assimilació.

Hi ha dues maneres de veure la traducció. La primera exclou tot el perjudicial per al públic en general. Els millors sellers solen ser els textos que més circulen. Però poden ser obres escrites en qualsevol lloc, no tenen característiques locals. Això no és tornar. Sinó d'assimilació. Tornar és cuidar el que és aliè en l'obra original, entendre que hi ha gent enfront de la qual tu no coneixes, que no domines el món, que mai el dominaràs, que és massa ampli. Arribes a dubtar de totes les teves fermes conviccions. Tots necessitem creure en alguna cosa, aquesta relativitat és difícil d'acceptar, però és necessària perquè el món és així.

I la literatura universal?

No és un tresor intangible. És un intercanvi continu, una revisió constant del cànon. La tradició no és tant la mateixa obra, sinó la que tantes vegades s'ha escrit sobre ella. La llengua gran és la comunicació. I la visibilitat és la capacitat d'entendre als altres. No sols veure'ns, sinó veure'ls.

En anglès?

En els últims anys s'està produint un greu canvi en la política cultural europea. Ara tots volem anglès o francès, tots a la fira de Frankfurt. Tots els esforços econòmics es destinen a la devolució a l'exterior. Però la teva cultura no pren res d'això. Ho pren del que importa, gran o petit, d'aquests autors estranys que vostè pot llegir en el seu idioma. De sobte no hi ha interès pels més petits, són tan petits que ens embrutaran la casa amb la seva petitesa.

Complex de l'ambició?

És una barbaritat, ets gran en la mesura en què ho entens, en la mesura del teu coneixement i de la teva pluralitat. Serà ja impossible que els polítics s'adonin de la importància d'això. Però portar a la teva casa a un poeta armeni et donarà més prestigi, li trauràs més partit que portar als teus poetes a un festival que ningú veurà a Nova York.

Sense deixar de retornar la teva, per descomptat.

Sí, però cal establir una relació. Ara tot es fa a través dels diners: a saber quines col·leccions de prestigi, a saber quines sales pomposes. Això no té gens d'interès. El que a mi m'interessa és què han dit, per què ho han dit, com ens han vist. Això és el que cal conèixer. En la carrera política volen saber qui és el guanyador, la medalla tori. Caiem en aquesta retòrica de l'èxit i del fracàs. Però la literatura és un debat constant, una oportunitat per a pensar què ocorre.