Partimos del Palau de Narros. Espai adequat per a la ubicació i context d'una obra literària.

Sí, l'última part del llibre Azkenaz beste (1996) està en el palau Narros. El personatge principal entra en la mar, sortint del palau. Es veu un veler i no sabem si va allí o si se suïcida.

Des de quan tens costum de caminar tots els dies?

Fa uns 40 anys que m'aixeco molt primerenc i uns 25 anys, des que vaig començar a caminar, però ho he fet de manera intermitent, perquè sempre hi ha altres tasques. O també perquè s'ha tornat mandrós. La raó per la qual andes tan primerenc tots els dies és que una vegada que has caminat tens tot el dia per a tu i, sobretot, dona una llum mental. Sempre m'he aixecat molt primerenc. Hauran de veure els anys que vaig passar en el seminari, disciplina que sempre he mantingut. Fins i tot quan era professor a l'escola de magisteri, sempre demanava classes de primera hora, per mi i pels alumnes, que són els que més atenen les primeres hores.

Aixecar-se tan primerenc té poc a veure amb la figura de l'escriptor bohemi, el bergant. Però també hi ha un prototip d'escriptor paseante, Baudelaire, Walter Benjamin, Robert Walser, Vila-Matas...

Sí, existeix una literatura de passeig o de caminada del segle XIX, la flâneur francesa. Tenia un amic íntim, el poeta Claudio Rodríguez. No era un poeta ambulant, ja que no estava en condicions físiques de caminar. Solia ser a Zarautz, sent ell de Zamora. Deia que molts dels seus poemes començaven a néixer en caminar. I marcava caminant el ritme que després tindrien els poemes, el tempo. Ordenava els poemes segons els passos. Jo no soc poeta, però el ritme de marxa també és important per a escriure. Si vas molt ràpid, difícilment aconseguiràs concentrar-te, si no és en el mateix trajecte. Però si et venen idees al capdavant, aviat també et canses de caminar i agafes un altre ritme.

El propi passeig suposa una pausa en el temps i amb això una apropiació del temps que pot beneficiar al creador.

Sí, jo distingiria, no obstant això, el passeig d'un costat a un altre. Passejar és parar esment a tot el que t'envolta. Estem al costat de la mar, i observo la mar, el seu so, les seves ones, la seva força… Si hi ha trànsit, maleeix el trànsit, i només quan camines mires el pas.

 

 

 

 

 

 

La mar t'acompanya constantment en aquests passejos quotidians. Com t'afecta?

Tinc un company de viatge diari, però cada dia té una cosa nova. Sempre igual, però sempre renovat. Cada dia és diferent. I això et marca el començament del dia: si està fort, o molt tranquil… més a prop o més lluny. Hi ha coses que semblen impossibles de captar, però que denoten vitalitat. Expressen la vitalitat de la naturalesa.

No portes música, artefactes radiofònics, periòdics?

Mai he tingut temptacions d'anar escoltant un d'aquests programes d'aprenentatge d'idiomes. Ja sap, els idiomes s'oxiden. Feia temps que havia abandonat al francès i alguna vegada m'havia posat els cascos i havia sentit una novel·la recitada... però no era una experiència fructífera. Impossible! O l'un o l'altre. I mai música. En cas contrari, tinc el costum d'escoltar música, sobretot quan estic treballant, però no caminant.

És un acte bastant poètic caminar avui dia. Mai has fet el pas d'escriure poesia. Ho ha abandonat per sempre?

He escrit algun poema solt, i encara faig algun assaig, però no de forma disciplinada. Bé, la poesia no es pot escriure de forma disciplinada, si no és en el moment de donar el final. L'escriptura és molt diferent de la de la prova, almenys per a mi. Per la forma de la meva escriptura m'ha temptat més la prosa poètica que la poesia mateixa. Probablement perquè no sé fer poesia, encara que les coses que vaig escriure primer van ser poesia, i a més en castellà. En els nois no tenia el basc alfabetitzat, com totes les nostres generacions. La decisió d'escriure en basca va venir més endavant. En aquella que parlava en castellà sentia la meva veu poètica, però no l'he sentit en basca, no l'he trobat. No he aconseguit tal seguretat.

I a què atribueixes això?

Ni rastre. El plaer estètic no es duu a terme de la mateixa manera en els circuits interns d'un mateix, i el llenguatge tampoc es duu a terme de la mateixa manera en funció de la pròpia experiència.

Ha abandonat vostè definitivament la poesia?

No, no ho tinc esbiaixat, però necessitaria molta seguretat, sentir les cames en una terra una mica segura; quan ja hagis recorregut un llarg camí, no voldries fer una mica més del que t'has posat a tu mateix.

Si ets lector de poesia. Com veu la nova poètica basca?

No segueixo tant la poesia com la narrativa, i em resulta difícil donar una resposta general, però sí que diria que estic llegint coses molt interessants en els últims anys. I, sobretot, llegeixo de grat la poesia que han fet les dones; a mi no m'agrada massa distingir el que han fet les dones i els homes en la poesia i en la literatura, però si veus una constant en la poesia, en la força expressiva i en el tractament de molts temes, que suposen una novetat, perquè els autors que t'han cridat l'atenció són les dones, dius: “Aquí hi ha alguna cosa”. A partir d'aquí jo no sé teoritzar, però això sí ho destacaria.

Durant molts anys vas escriure cada dia una columna en Berria. També llavors es passejava vostè?

Normalment m'agradava ficar-me al llit sense saber què escriuria l'endemà. És cansat, però m'ajudava a estar atent al dia a dia. Mantens el cap viu. Per això mai havia conservat res en la nevera, excepte quatre o cinc dies quan sortia. Sí, passejava i el passeig diari m'ajudava a refrescar les meves idees. Mai m'havia passat res tan desagradable.

Et falta ara la columna diària?

Encara sovint continuo fent columnes. Catorze anys de treball no es perden de cop. A vegades penso i penso: “Kaben zotz, danya que no hagi escrit la columna”. He tingut alguna temptació… però l'època va passar. Estic content amb el treball realitzat i ara estic a un altre ritme. Escric i escric qüestions ocasionals, i és curiós, perquè això de cada mes em dona gairebé més treball que això de cada dia.

 

 

 

 

 

 

Des d'aquesta nova talaia, com veu l'evolució del periodisme basc? Dius en el llibre que no són bons temps per al detall. El periodisme pot ser alguna cosa sense matisos?

Les portes s'obren, sense matisos, a la malaptesa. Les diferències s'aprecien en els matisos, però el matís dona treball. Per exemple, se sap que a Àfrica hi ha més accidents d'avió que a Europa o Occident, però el que no es compta és què hi ha darrere d'això, les condicions econòmiques, etc., matisos.

Més enllà del periodisme, aquesta falta de matisos no facilita també les tendències actuals per a totalitarismes?

Per a un totalitari l'enemic és un matís. En absolut li interessa entrar en matisos. El totalitarisme utilitza la manipulació per a portar a la gent al seu molí, i el matís és just el contrari de la manipulació. Quan no hi ha matisos no hi ha res complet, en els matisos està el secret del tot i de la vida.

Es nota també la falta de matisos en el món de la cultura basca?

Són temps en què això es contagia sempre. Hem parlat de totalitarismes i no s'estan donant en un sol lloc; estan succeint a Àsia, estan succeint a Amèrica del Sud, ens està passant a Europa… És difícil que ni a nosaltres ens toqui això. Busquen eficàcia política i cultural, però eficàcia a curt termini. Aquesta eficàcia deixa a molta gent enrere. Així enganyen molta gent. Els treballs de llarga durada estan més relacionats amb el detall, el matís, i no amb les manipulacions efectistes. El mateix en la vida personal, en l'art, al cinema, en la literatura…

Sense matisos difícilment pot haver-hi senyals d'humanisme. Avui dia gairebé ningú reivindica el concepte d'humanisme, vostè és un dels pocs que l'esmenten.

Serà perquè soc un demodé. Com jo entenc, l'humanisme és un principi o una filosofia que regeix i es regeix a Europa, com pot ser el budisme en l'est. La que posa la força en l'ésser humà. Mireu el que ha passat recentment a Bolívia per la religió. En tots ells no hi ha rastre de l'humanisme. Es parla de l'humanisme com una qüestió d'antany, “aquell sí que era un temps tranquil, i llavors sí”. Però tant llavors com ara estem enmig de les guerres de les religions. Tampoc llavors seria tan fàcil aplicar l'humanisme, enmig del devastador del cristianisme, etc., però ara també ens està costant molt.

No obstant això, els que no parlen de les religions, fins i tot la majoria dels quals ho fan des d'un punt de vista transformador, a penes esmenten l'humanisme com a valor.

Perquè, en certa manera, l'esperit de la guerra ha prevalgut, en un sentit ampli, en molts moviments i actituds. Aquest esperit és l'únic que es limita a guanyar. Vaig guanyar el meu terreny, vaig guanyar la meva causa, vaig guanyar els meus discursos. A l'humanisme li va succeir el mateix, que es va quedar al marge perquè no entrava en els esquemes dels banderizos, ni d'uns ni d'uns altres. Molesta. La zubigintza sempre és difícil, i de pas també la traducció [riures].