“Potser és necessària una situació d'emergència per a donar cabuda a la desobediència civil, no sols en el nostre llenguatge polític, sinó també en el nostre sistema polític. Una situació d'emergència s'acosta realment quan les institucions d'un país deixen de funcionar correctament i l'autoritat perd la seva poder” –Hanna Arendt, Desobediència civil (1971)–

El passat 14 de març, el Govern espanyol va declarar l'estat d'alarma i va ordenar als pares que romanguin a les seves cases durant 24 hores. El tancament per a menors de 14 anys es va prolongar durant sis setmanes. Els nens havien de quedar-se a casa mentre les autoritats mantenien a milers de treballadors no bàsics en els seus llocs de treball. Tot això, entre suposicions i rumors que afirmaven que els nens eren grans “vectors de transmissió” del coronavirus. Quan per fi van poder sortir al carrer, no vam poder sortir en família. Els parcs infantils estaven tancats, els parquímetres funcionaven.

A excepció de l'italià, no va existir a Europa un Govern que apliqués mesures tan dures als nens. Per exemple, l'Estat francès va permetre a tots els ciutadans sortir durant una hora, fins i tot a les regions menys poblades, com París i el Grand Est (fins i tot ha garantit aquesta possibilitat de cara a un segon tancament).

En un article publicat el 24 de març, un “portaveu” de la Vicepresidència de l'Àrea Social va afirmar el següent: “Per exemple, si permetéssim que els nens menors de 4 anys sortissin amb un dels seus pares, tindrien dos milions de persones al carrer i això suposaria una nova situació de risc que considerem inacceptable” (El País, 24-03-2020). Uns mesos més tard, Sebastian Walsh, investigador de la Universitat de Cambridge, expert en salut pública, va descriure aquesta gestió de “riscos” com un “pressupost d'interaccions socials” que cada país ha de decidir “dissipar”. Per exemple, “si usem una part perquè els nens tornin a l'escola, no podrem utilitzar-la per a concerts de rock” eldiario.es, 06-06-2020. Sembla que les privatitzacions i retallades sofertes pel sistema nacional de salut durant anys, juntament amb la tardana resposta del govern, van deixar un pressupost molt reduït. Així, per a mantenir als treballadors no bàsics en els seus llocs de treball i minimitzar els danys al sistema econòmic que no es pot parar ni deu dies, va caldre estalviar també en els passejos dels nens.

Aquest confinament a l'espanyola pot explicar-se, almenys en part, amb dues variables senzilles. Segons les dades de 2017, Espanya comptava amb 297 llits hospitalaris per cada 100.000 habitants, incloent-hi llits de titularitat privada. En 2008 aquesta xifra se situava en 320 i l'any 2000 en 365. L'OMS recomana tenir entre 800 i 1000 llits, xifra que només cobreix Alemanya amb 800, mentre que la mitjana europea se situa en 504 (El Salt, 14-3-2020). No obstant això, segons les dades d'Eurostat de 2017, en l'Estat espanyol hi ha 360 policies per cada 100.000 habitants, mentre que a Europa la mitjana és de 326; Alemanya té 299 (Arainfo, 27-03-2020).

Així les coses, malgrat els estalvis acumulats en els desplaçaments infantils i el confinament amb terrors informatius i milers de multes, el 30 de març, amb moltes comunitats pròximes al col·lapse, el govern va suspendre les activitats no essencials fins al 9 d'abril.

No obstant això, quan es va conèixer el contingut del decret, el PNB i el Govern Basc, fervents defensors de la submissió de l'estat al capitalisme industrial, van bolcar contra el poder i van pressionar perquè els treballadors i treballadores es quedessin en els seus llocs de treball. Així, mentre els nostres fills estaven obligats a quedar-se a casa, el nostre veí Q es va anar tots els dies a treballar a una empresa dedicada a la fabricació i exportació d'armes (l'Aràbia Saudita, un dels seus clients habituals que no ha deixat de bombardejar a Iemen durant l'epidèmia).

Després de l'aixecament de l'estat d'alarma, al juny el Govern central transferió a les comunitats autònomes la gestió de l'epidèmia. La majoria d'aquests últims, a més de contagiar-se mútuament mesures arbitràries com l'ús de la màscara al carrer en tot moment, en enfortir la sanitat i sobretot l'atenció primària (amb el silenci potser còmplice o potser interessat del gabinet de Pedro Sánchez), van cometre improperis i van culpar a la societat. Al cap i a la fi, si veus als ciutadans culpables no tens per què rendir comptes a la societat.

Entrant ja a la tardor, davant l'augment de l'ocupació hospitalària, el 25 d'octubre el govern va establir un nou estat d'alarma, en aquesta ocasió deixant algunes atribucions en mans dels governs autonòmics. El dimecres 28 el titular de la portada del Correu deia el següent: “El Govern Basc tornarà a ordenar els confinaments si les mesures que s'acaben d'adoptar fracassen”. L'endemà, el Coordinador d'Emergències, Fernando Simón, va confirmar: “Cada vegada tenim menys mesurades abans del confinament per a prendre-les”. Cap dels dos revela el tipus o grau de confinament al qual es refereixen.

Com a mesura, cal recordar que està àmpliament provat l'escàs impacte del coronavirus en els nens i que està totalment descartat que es tracti de «vectors de transmissió» perillosos. A més, se sap que el risc de contagi al carrer és baix. Per això, considerem que la reclusió completa dels nens a casa no té cap justificació. Els governs centrals i autonòmics, al costat dels ajuntaments i moviments socials (escoltats i silenciosos, sí ferms), han de garantir la possibilitat de sortir al carrer tots els dies de tota persona, família i unitat de convivència. En cas contrari, tornarem a entrar en els temps de l'objecció de consciència, la insubmissió i, potser, la desobediència civil.

Ens veiem al carrer.

En la web https://haurrenitxialdirikez.wordpress.com oferim la possibilitat d'adherir-se a aquest text, així com de veure les signatures ja lliurades)

*Aquest escrit està signat per Maider López, Ander Berrojalbiz i altres 99 persones