Hem defensat que la pobresa i la falta de llibertat són el senyal d'identitat del model de vida proletari que s'està implantant en el nou cicle productiu. Perquè ara podem dir més alt que mai: “la falta de llibertat és la pobresa i la pobresa és la falta de llibertat”. I és que, argumentant l'expansió de la pandèmia, ens han imposat d'un dia per a un altre un model social salvatge: l'estat de policia, la retallada radical dels drets civils i polítics, la crida general a l'obediència al poder i l'estricte disciplinamiento de la classe treballadora. No sembla que siguin mesures dissenyades per a superar l'emergència sanitària, és més, el que nosaltres defensem és que s'han dissenyat per a generalitzar més la pobresa, neutralitzar drets i llibertats, promoure un model sociocultural alienador i reforçar l'Estat policial.

Tot això, tot sembla ser un model de societat al comandament de les forces productives i dels blocs d'oligarquia, cada vegada més controlats sobre els recursos socials. En aquest sentit, entenem que el que s'està implantant és una dictadura directa de la burgesia. Per això, amb l'objectiu de denunciar aquesta situació, durant el cap de setmana centenars de joves d'Hego Euskal Herria hem pres els carrers, i de cara al futur tenim intenció de continuar amb la denúncia mentre aquesta ofensiva continua.

En la mesura en què qüestiona els fonaments de la forma de producció capitalista, la crisi capitalista és una força global amb potència per a canviar l'estructura socioeconòmica mundial. En aquest sentit, podem dir que estem en un moment de transició de tot un paradigma històric, en el qual entenem alguns canvis importants de caràcter històric: la modernització de l'estructura econòmica global, l'automatització,

basada en la digitalització i la robotització; el canvi de les correlacions de força geopolítiques i el declivi imperialista d'Europa; la progressiva eliminació dels estats de benestar i dret, basats en l'imperialisme sobre els països colonitzats; el tremend auge de l'autoritat de l'oligarquia financera, etc. En relació amb aquests canvis entenem el sentit de les mesures restrictives que s'estan aplicant des dels Estats burgesos de França i Espanya, així com el propi model de gestió de la pandèmia.

De fet, la principal causa de la gravetat de l'estat de salut és la falta de voluntat de destinar grans coneixements i recursos tecnològics a garantir la salut de la societat. Però això no és només una qüestió d'Estat, sinó de l'oligarquia que té l'Estat: la major empresa, els fons d'inversió, els bancs, les corporacions industrials i financeres, etc. El subjecte sobirà, és a dir, el subjecte que té autoritat i pren decisions estratègiques, no és tant l'estat burgès, sinó l'oligarquia que està darrere d'això. Mai es pot jugar per sobre de les possibilitats existents, però es necessita voluntat d'aprofitar les oportunitats en funció de les fases històriques, més encara en situacions d'emergència. No obstant això, la gran burgesia ha deixat clar que no té cap voluntat de posar la salut de les persones com a prioritat i destinar tots els recursos a garantir el benestar de les persones. En el seu lloc, s'han establert com a normes la pobresa i la falta de llibertat.

Al costat de tot això, també ens semblen importants i denunciables els següents elements: el caràcter corrupte i classista de tot l'aparell estatal; la impotència política i el caràcter col·laboracionista de la socialdemocràcia; i el frau dels mitjans de comunicació de masses.

Els últims esdeveniments han posat de manifest la naturalesa de l'estructura polític-administrativa. La política institucional està devaluada avui dia, perquè depèn totalment de la gran burgesia: la població no té cap mecanisme per a controlar els partits polítics, els governants són representants dels blocs de capital, la veritat i la raó mai són criteris per a la presa de decisions, existeix un poder judicial políticament intervingut i deshonrat... Tota l'estructura institucional està corrompuda i depèn per complet d'interessos industrials i financers estratègics. Dins del model burgès, la política no és un instrument per a ordenar la vida social conforme als principis de veritat i raó, sinó una estructura corrupta de polítics professionals per a mantenir l'ordre social burgès. Per això, qualsevol agent o col·lectiu que situï la política institucional en el centre de l'estratègia política, encara que la seva activitat es materialitzi fos de les institucions, mai podrà arribar a convertir-se en una alternativa real.

A més, en els últims mesos s'ha tornat a posar de manifest la impotència política i el caràcter col·laboracionista de la socialdemocràcia. Encara que el capitalisme implica un saqueig i explotació salvatges a nivell mundial, la socialdemocràcia vol convèncer-nos que és possible gestionar els recursos socials d'una altra manera, però cada vegada que la gravetat de la situació augmenta, l'única cosa que aconsegueix és secundar o blanquejar el bloc vigent, com ha succeït en l'Estat burgès espanyol. D'altra banda, el que està fent el Govern Basc és absolutament greu: en les últimes eleccions, la meitat de la població no va acudir a votar. Això, d'una banda, deslegitima al govern. D'altra banda, els que van acudir a votar van votar un programa polític, no aplicar mesures restrictives que recordin al feixisme com a tècnica de govern.

Així mateix, és denunciable l'actuació dels grans mitjans oficials de comunicació autonòmics i estatals. En lloc de ser un mitjà eficaç per a comprendre la realitat a través de la informació i augmentar la capacitat intel·lectual en la societat, són mitjans que depenen de la gran burgesia: es fan campanyes de criminalització, s'oculta informació, s'imposa el sensacionalisme, s'intenta ocultar un gran procés de proletarització... El frau mediàtic també és una manera de limitar la llibertat a la ciutadania.

La societat burgesa mundial està immersa en una profunda decadència. Però el més greu no és que la societat burgesa corri el risc de fracassar com a projecte humà, sinó que la pròpia història, com a projecte humà d'emancipació, està en perill. Hem de mantenir viu l'horitzó comunista i per a això és imprescindible construir una organització comunista de la classe obrera.