A partir del 4 d'octubre s'ha celebrat en tota França la “Setmana del Complement Mental”, una campanya que pretén que la societat conegui les malalties mentals i que els drets de les persones preses que les pateixen siguin més o menys respectats. El bo, evidentment, és que el complement mental es converteixi en una tertúlia social per a calmar les pors i afavorir el suport a les abelles. En els centres educatius integrem a alumnes mentalment malalts, que s'ha convertit en una cosa normal en les classes per necessitat de comptar amb el seu acompanyant. En els últims anys, les pernoctacions de cinema o soles s'han organitzat aquí o allà amb un complement mental. També en un estudi oficial dirigit a un públic ampli en aquest País Basc, la reflexió sobre la malaltia psicològica ha aparegut recentment com a tema de reflexió escrita. I com no parlar que en el món de l'esport aquest tema ha sortit del silenci, amb el que va passar a Simone Biles.

En Bizkitarte, em sembla que no n'hi ha prou amb aclarir o educar a la societat fina en aquest departament: és necessari no establir-ho, però crec que en relació amb les malalties mentals no es pot imposar el rebuig sobre la societat fina. Penso que la gent senzilla està disposada a atendre el que està malament, a ajudar-lo a atendre-li, oferint-li calidesa. Per contra, els Estats, sota la pressió de les grans indústries, ens imposen comportaments socials que promouen i agreugen les malalties mentals, amb independència que vulgui o no; tenim interioritzat l'allunyament físic o “social”; estem cada vegada més reticents a parlar amb un desconegut; considerem que les relacions virtuals són més reals que reals; assumim que les emocions més íntimes que conformen la nostra societat són quantificables numèricament... Ens submergeixen en el fred univers dels números –el poeta Philippe Jaccottet parlava de la “dictadura dels números”–, i hauríem de romandre així en la societat erigida, disminuint aquesta setmana del “complement mental” en malalts més que nosaltres. Com és sabut, les geek que des de Silicon Valley ens programen les nostres formes de vida a través de les xarxes socials són francs asocials, molt bons en el seu camp de treball, però en grans dificultats en la interacció humana real. I hauríem de construir-les en la societat cuidant el nostre “complement mental”. Quina hipocresia.

Ha aparegut recentment en la traducció al francès Andrija Mati? novel·la del serbi Burn-out (traduïda per Alain Cappon, en l'editorial Serge Safran). L'escriptor, professor de literatura anglesa i americana, narra la vida d'un professor universitari de literatura en memòria del poeta expressionista austro-hongarès Georg Tráqul. Tots els ideals personals i professionals del protagonista són destruïts individualment: persisteix en un medi ambient corrupte, en un context advers en el qual els diplomes i títols només es poden obtenir diners, amb l'administració kafkiana a l'esquena. En el fons, decideix suïcidar-se (burn out, en el primer sentit) com si es tractés d'una acció artística admirable.

Perquè Guhaurk no ens cremem, per a evitar d'alguna manera l'ona de la quantificació i de la virtualitat, necessitem altres formes de vida: professors, educadors i infermeres, contacte directe amb la gent; ciutadans, vincles amb barris i migrants; aficionats a l'art, literatura, música o arts plàstiques. Perquè és massa aviat per a cremar-nos en la desesperació incurable; encara hi ha gent i bellesa: sento cada dia un entusiasme per la vida en el si de la joventut. & '97; Si abans ens hem anat de pedra per a ells, per sobre de totes les parets!