L'home ha arribat al món. En aquest endinsar-se en el món, al carrer, en el cel, i en la terra, els homes no troben més que això. El no-res és l'única cosa que ens queda? Desesperació? Per a sortir d'aquesta insignificància, l'ésser humà té la seva força intrínseca. Com deia Aristòtil en el llibre primer de la metafísica: “Tots els éssers humans tenen per naturalesa el desig de saber”.

Aquest tipus d'afirmacions reforcen la idea que l'ésser humà, per a sortir de la desesperació a què ens hem referit, té una excusa suficient. L'ésser humà, impulsat per la sorpresa, va començar a investigar, captar el seu entorn. L'home, des que no és home, vol comprendre el que té davant si, la physisa. I tornem a portar les paraules d'Aristòtil, del filòsof: “Els homes, ara i al principi, van començar a filosofar per la fascinació: en un principi, fascinats per la sorpresa que produeixen les coses comunes; després, a poc a poc, a mesura que avançaven, qüestionant-se davant coses més complexes com els fenòmens de la lluna, el sol i les estrelles i la gènesi de l'univers”.

Hi ha, doncs, una fascinació en l'ésser humà. Impulsats per la il·lusió tractem de respondre a les nostres preguntes. Un dels principals indicadors és l'actitud del nen. Fa preguntes davant la realitat. És propi del nen, l'exercici de la pregunta. La dialèctica sorgeix, per tant, de l'home i del que té davant si. La preocupació genera una generació. Una de les conseqüències de la creació és la construcció de nous valors. Nietzsche, Així va parlar Zaratustra en el seu llibre, construeix l'esperit del nen com a constructor de nous valors. Destruir la moral tradicional i crear nous valors. Del joc, de la llibertat. És creat per l'home, sense cap utilitat. I de nou va dir Aristòtil: “Però qui està indecís i fascinat reconeix que no sap (…). Així, doncs, si van filosofar per a fugir de la ignorància, és evident que es van posar a conèixer pel coneixement i no per cap utilitat. I així ho testifica el succeït: quan s'havien adquirit la majoria de les coses necessàries i el coneixement de la diversió i el plaer de la vida, s'havia iniciat la cerca d'una disciplina com aquesta. És clar que això no ho busquem per cap altra utilitat”.

La conclusió és evident: la filosofia manca d'utilitat. I això xoca amb un pilar fonamental de la societat actual, ja que, desgraciadament, es busca la seva utilitat a tot, fins i tot a l'ésser humà. El que estem vivint en l'educació és reflex d'això. En el marc de la LOMCE, l'assignatura de Filosofia ha estat eliminada de les aules. En paraules d'Aristòtil, no s'ha entès res, i d'aquesta mala interpretació, la Filosofia ha estat abandonada per les autoritats i, en part, per l'home. I això és el més greu. Quan l'home rebutja a la Filosofia de la seva vida, renúncia al seu caràcter. Una vida sense filosofia, no és vida, és una altra cosa.