Va començar a estudiar Dret. Un amic ens ha dit que volies ser advocat dels no defensats.

Però, per casualitat, he treballat com a costurera, estilista o cuinera. Filla d'un pare emigrant mal tractat, procedent d'un país del món. A casa passem fred i fam. Això no ho oblides mai. Soc fotògraf. Recorro sovint el món, sobretot els pobles oprimits, i observo que no ens importa com visquin. Ells estan explotats perquè cada vegada volem més a Occident. Des de petit soc conscient que els bascos són indígenes d'aquí, però els bascos també s'estan convertint en alguna cosa semblança als conqueridors. Des del moment en què ens posem en les institucions, fini. Em refereixo ara a Ipar Euskal Herria, després de conèixer l'experiència del festival de cinema d'Hendaia.

És vostè el director del festival. Enguany ha estat la tercera edició. Quin ha estat la teva experiència?

L'endemà estava buit, com després d'un part. En l'acte de clausura em deia “no has fet res”. En el sopar de comiat la gent estava contenta, els cineastes es passaven impressions i contactes, però jo estava al·lucinat. No sentia més que impotència i no podia pensar en projectes que no havia pogut complir.

Sembla que té vostè diverses raons per a queixar-se.

Enguany, a diferència del primer any, les autoritats i els mitjans de comunicació no ens han donat cap atenció, ni en francès ni en espanyol, per excepció del diari Sud-Ouest. Hem demostrat que el festival té valor i val la pena. En Hendaia, la pilota, el rugbi, o els harrijasotzailes i aizkolaris són les principals expressions, sobretot el folklore. El festival ha obert l'esperit de la gent, hem demostrat durant aquests tres anys que la cultura cinematogràfica té cabuda.

Com va sorgir el festival?

Feia exposicions fotogràfiques de caràcter social. Al costat d'ells oferia conferències. No obstant això, la gent no venia per l'interès del tema, sinó perquè l'autora era Ángela. Perquè les fotos eren boniques i altres. Res més. A mi no m'importa tenir una foto bonica. El meu desig és donar a conèixer el que passa en el món. No era al meu cap organitzar un festival de cinema. Volia organitzar una espècie de trobada a través d'una sèrie de pel·lícules, dirigit a un nombre limitat de persones. No obstant això, vaig muntar el festival com si fos una exposició. Francament, m'havia equivocat. Em van declarar boig.

Com definiries l'Hendaia Film Festival?

vaig marxar sense donar una definició, però pensava en la idea que l'espectacle hauria de servir per a l'intercanvi: ser un exemple de companyonia, socialisme, solidaritat i obertura. Obertura, primer a la ciutadania i després a les institucions. He complert amb el meu objectiu, ho dic amb humilitat. També m'he sentit satisfet, però no del tot. Hem aconseguit unir a la gent d'Hegoalde i d'Iparralde en part, però no tant com volíem. A més, s'han acostat des de dins a França, Espanya, Europa i el món, i la grandària de la pel·lícula ens ha superat.

És un festival de curtmetratges. Per què?

El curtmetratge és com una foto, ha d'aconseguir un impacte en poc temps, com una bona foto. Un bon fotògraf pot convertir-se en cineasta. El curt ha de transmetre-ho a l'instant, la gent sense avorrir-se, és difícil, però molt adequat i bonic.

Quin és el pressupost del festival?

El d'enguany ha costat 24.000 euros, però tampoc hem de pagar els mínims. Ningú cobra un cèntim. Jo no he vist un euro, tots els dies de l'any treballant. No he tingut temps de treballar la fotografia. El festival ha estat possible gràcies a l'associació Begiradak, que vaig fundar per a la fotografia, que ens ha donat una base jurídica. Es reuneixen persones que tenen una altra manera d'entendre la vida, que busquen alternatives al sistema, algunes són marginades o invàlides, gent digna. En el festival estan molt contents i ocupen un lloc entre la gent.

Què més necessita per a aconseguir el que desitja?

Sobretot, no vull ser el festival d'Angela Mejias. Vull que el catàleg, les pel·lícules i tot el que es faci en l'escenari es facin en tres idiomes. L'editorial d'enguany està només en francès. El primer any vam tenir l'ajuda transfronterera, en col·laboració amb el Consell, amb motiu de la campanya Euskaraz bizi nahi dut. Entrem en el festival, va ser una secció pròpia. Però els curts no eren bons. Van portar les pel·lícules amb bona intenció i amabilitat, però eren poques. Per al segon any els vaig demanar més qualitat. No van millorar la seva aportació i enguany no ha estat aquest departament. No n'hi ha prou amb competir, els treballs que es portin requereixen una qualitat mínima. Hem traduït els curts en francès fins que ens han donat les possibilitats i els diners. Un dels objectius del festival és facilitar l'enteniment intercultural.

La Regió d'Aquitània hauria d'ajudar sobretot al festival, però no ha estat així. Les posicions de les institucions han estat molt confuses.

En primer lloc, una constatació: Els francesos de la institució transfronterera Aquitània-Euskadi es neguen a col·laborar amb el Sud. El Govern de la Regió d'Aquitània en tres anys no ens ha donat res. El primer any és normal. Però en el segon els ensenyem el que som capaços de fer. Vaig rebre una carta en la qual em negava la meva ajuda. Jo he criticat especialment la Regió, l'EEP i l'Organisme Transfronterer. El diari Sud-Ouest ha interpretat molt mal les meves paraules. Va dir que era una ajuda miserable, perquè rebem 1.400 euros; i tota la meva crítica se la va passar a EKE. Incorrecte. Jo aprecio al director de Pantxoa Etxegoien d'EKE. Però, la veritat és que d'aquests 21.400 euros, 20.000 euros han estat rebuts de la Casa del Poble d'Hendaia. La resta, 2.600 euros, han estat aportats per la ciutadania, que ha decidit retirar els comptes. Vull agrair especialment a l'ex alcalde Battitte Salaberry, que sent alcalde, va donar una empenta al festival, creient-se en el projecte. Sense aquests diners, com pagaríem els viatges d'avió i altres despeses dels jutges? Alguns diuen que el festival és el meu capritx. L'EEP no entén que cal traduir les pel·lícules. Les traduccions són cares. Es necessiten subtítols i bons. Es paguen els traductors, muntadors i tècnics.

Quin equipatge ens ha deixat el festival d'enguany?

En la secció d'Internacional hem realitzat pel·lícules de primer nivell. Procedents de països com Sèrbia o Eslovènia, desconeguts per a nosaltres. El festival és una oportunitat per a donar a conèixer als cineastes del futur i perquè els espectadors d'aquí coneguin les seves pel·lícules. En la secció Aquitània-Euskadi hem recopilat els millors curtmetratges que es fan a Euskal Herria, tenim als autors més capdavanters, Telmo Esnal, Asier Altuna... Maleruski no es coneixen a Aquitània. Són els millors cineastes bascos tant en el curt com en el llargmetratge. Amama ha estat la segona pel·lícula més vista en l'Estat, però als francesos no els importa la qualitat del cinema d'Hegoalde. Això m'irrita.

Quina pel·lícula destacaria?

La premiada Mamen(s) de Maïmouna Doucouré és molt bona, però David P. Artificial de Sañudo i Anomalo d'Aitor Gutiérrez no són pitjors, tots dos d'Euskadi. En l'apartat internacional, el guanyador ha estat The Fish of My Life (Lituània), de Julius Siciunas (el Regne Unit). Els premiats són bons i els no premiats també. Per sobre dels premis jo lloaria el curtmetratge en general: sembla que els curts no compten res, però et compten l'essencial. Ens situen en el món, és una petita col·lecció d'imatges que ens expliquen què som en el dia a dia. El curtmetratge és un reflex de la rutina, una gran expressió artística quotidiana.