La mort és un tabú, no... Que cadascun es pregunti quantes vegades ha parlat de la mort amb els seus amics, amb la seva família, amb els seus companys de treball, i en això trobarà la resposta. Segurament el tema s'ha portat més silenciós del que es volia o es necessitava, hem parlat moltes vegades amb una boca més tancada del que ens hagués agradat, posar les paraules en la grandària, etc. Ens és normal culturalment. Li donem l'esquena a la mort, diu Maddi Nazabal, “encara que Hannah Arendt ens recorda que la mort és l'única qualitat que compartim tots els éssers humans”. Abans la mort a les cases era més present en la societat, en la qual es produïen les vetllades. Avui es queda a l'hospital.

En el pòdcast Preguntes Salvatges, Maddi Nazabal i Iñigo Martínez han posat el focus en els nens, ja que es tracta d'un pòdcast que analitza la filosofia infantil. De fet, és molt coneguda la tendència a protegir els nens de la mort. “L'àvia s'ha anat”. On ha anat?

Nazabal ha tingut un altre tipus d'experiències en tallers de filosofia infantil. De manera natural ha sortit la pregunta “què passa després de morir?”, un tabú que no existeix entre els nens. En aquests tallers, els nens s'han acostat més a la mort que a la curiositat. I, a més de la mort, moltes vegades es preguntava “què passa abans de néixer?”. En els tallers de filosofia infantil els conductors del programa no responen –a veure qui és capaç de respondre a aquestes dues preguntes– i, en moltes ocasions, ells mateixos han arribat a casa amb més preguntes. Aquesta és la bellesa de la filosofia.

S'ha recomanat un llibre en el qual es recullen de manera interessant aquest tipus de preguntes: Hili, escrit per Uxue Alberdi i il·lustrat per Araiz Mesanza. En definitiva, perquè pensem a morir perquè estem vius. És un llibre que no sols pot treballar la mort amb nens, sinó que també pot servir per a adults.

I els adults, quina relació tenim amb la mort?

Sabem que, de fet, la nostra mort pot ocórrer “en qualsevol moment”, que podem tenir una malaltia, un accident... Però, com ha assenyalat Nazabal, “és curiós: estem fent previsions contínuament, seguint el ritme de la vida”. Organitzant les vacances amb el marge dels mesos, fent plans de previsió del banc, coses a llarg termini, somnis, il·lusions... Però a mesura que s'avança l'edat, no es pot dir amb certesa quin bé o a partir de quin moment, per si de cas l'home comença a baixar les previsions, a no obrir tant el calendari... La mar s'acosta.

Aquests lemes, desitjos o pretensions per a l'autocura i per a la cura especial de la salut, quant tenen de por a la mort els humans o d'allargar la mort el més possible? O com va posar Nazabal sobre la taula: ens cuidem tant per por de la mort, o per meditar “bé” la imatge física i personal?

Té una corda llarga preguntar com hem canviat culturalment, quina relació tenim ara amb la mort i, sobretot, amb el dol. Però el tercer capítol del pòdcast Galdera Basatiak s'ha rendit en una mica més de mitja hora, ja que no busca respostes, sinó que pretén ser un estímul per a l'oient.