A la volta de la foguera de Sant Joan sempre m'ha agradat cremar coses velles i fer nous plans. Al voltant de la foguera d'enguany va caldre acomiadar-se i acomiadar-se. Entre altres, aquests Zirtas que he fet per a aquesta revista Argia.

Vaig estar mirant-vos i parlant-vos des d'aquesta finestra durant més d'un any, però el comiat ha arribat a la seva fi. “Aquí estem ballant al voltant d'aquest foc” va concloure el vers quan AMETS Arzallus li va donar per tema el foc en la Final de Bertsolaris d'Euskal Herria de 2009. Era un bertso en aquells dies el foc i els aficionats al bertsolarismo els de tornada al foc. Vosaltres i jo també hem treballat entorn d'aquest foc escrit. Gràcies per això. Per a vosaltres escriure m'ha obligat dolçament a buscar i trobar dins de mi el que es diu. Heu estat un instrument per a parlar amb mi mateix. Però haig de confessar que moltes vegades m'he trobat en aquest treball de comentarista sense tenir res a dir, com em trobo moltes vegades en la vida sense res a dir. Ha arribat, doncs, el moment que una altra persona ocupi aquest lloc i que la ment els il·lumini amb foc de nous troncs i branques. He procurat arribar des del meu interior fins vosaltres perquè la petita foguera que havia creat en el meu esperit es mantingués com més de pressa millor amb la vostra ajuda. Sense vosaltres no hi hauria foc. Però qui està, ha estat a l'altre costat del foc? Lectors coneguts, desconeguts, amics: m'acomiado amb una bonica sensació de nuesa.

El poeta francès Boris Vian té un poema titulat J'aimerais en el llibre Je voudrais pas crever. M'encanta la traducció al castellà de Catherine François, que és adequada per a aprendre i cantar sobre memòria: “Jo voldria/ Jo voldria/ ser un poeta d'altura/ que la gent/ de cultura/ pels núvols m'arribada/ el que passa/ és que pas/ d'acabar soterrat/ entre papers i llibres/ tant m'importen els vius/ que no em deixa content/ fer rimes amb el vent”.

No sé fins a quin punt és conegut el sentiment oposat al qual s'enfronten alguns escriptors. Enfront de l'acte de viure, els que hem sentit l'esterilitat d'escriure solem portar damunt una motxilla plena de preguntes (sobre la finalitat d'escriure, sobre el per què d'escriure, sobre la funció de l'escriptor...). En efecte, la vida triomfa sempre, i la necessitat d'escriure (per als quals no hem arribat a obtenir el plaer) es relaxa temporalment.

Maialen Lujanbio va haver de respondre al mateix tema que el foc que li va posar a Amets Arzallus en la Final de Bertsolaris d'Euskal Herria de 2009 abans esmentada. La resposta va ser la següent: “Ell era l'invent/homo habilis/ tenia l'instint/dos cucs units/una espurna primer/a a través dels segles/invento gran/foc és el problema/o d'alguns boscos/o el que s'escalfi/produeix totes dues mirades”.

M'agradaria saludar-vos amb aquesta emoció que ens va fer sentir Maialen. Després de caminar al voltant del foc de les paraules escrites, em viuré amb el foc de les mirades. Ens veiem a través d'ell, a través d'ell sorgiran noves mirades i nous focs. He crescut amb vosaltres enguany, creixent caminant.Gràcies. Els meus cors, vivències i sentiments han anat a vosaltres. Hem ballat en aquest irreal paratge verbal que ens uneix, en diferents temps d'escriptura i recepció, però d'una manera unida. Sé bo i fins aviat.