A les mans estan els mapes El cavall de Picasso i A les mans. Tenen algun vincle o relació entre ells?

Les
veus que he donat a les víctimes i als marginats que apareixen en aquests llibres tenen algun tipus de relació. He intentat donar veu i espai a aquells que han estat rebutjats per aquesta societat. Tots els bascos som víctimes en major o menor mesura.

Què és el cavall de Picasso?

Són poemes que vaig començar fa deu anys, que he rescatat. El cavall de Picasso és un concepte. Necessitava un concepte que reflectís una imatge surrealista i un ambient decadent, una imatge que reflectís l'actual Euskal Herria. Aquest no és un cavall de Troia, aquest és un cavall derrotat. Volia parlar dels habitants d'aquí. Necessitava una simbiosi entre realisme i surrealisme per a parlar del conflicte –que vivim–.

Si li dic que és poesia per a l'autocrítica?

Els poemes volen expressar la necessitat d'aprendre. Hem d'aprendre dels nostres petits pecats, demanar perdó i acceptar el perdó. La literatura també pot servir per a això. En el cavall de Picasso hi ha una autocrítica oculta. A pesar que el personatge que apareix aquí està lluny de mi, crec que em portaria bé amb ell, que seríem capaços de perdonar-nos.

També cal posar en dubte les coses.

És
necessari posar-se en el lloc dels altres. Aquests poemes són fruit de les meves inquietuds socials. Són poemes escrits fa deu anys, però estan molt a prop. Mentrestant, s'han registrat dues treves de treva, però la situació no ha millorat.

En aquella època vivia a Zarautz, i enguany ha tornat a Eibar. Què és Eibar per a tu?

L'Eibar és físicament un forat. Quan érem alumnes ens preguntàvem què hi havia a l'altre costat de la muntanya, i vam aprendre a descobrir el que hi ha a l'altre costat d'aquest forat. Ara soc professor. Eibar és un lloc ideal per a ajudar els professors a ampliar les fronteres interiors de l'alumnat, un lloc per a la metàfora. M'encanten els veïns d'Eibar, la influència de la indústria del passat és evident en la gent. Els vuit anys que he passat els vaig passar a Zarautz, treballant i vivint, enguany he tornat. He vingut a espantar els fantasmes que vaig deixar a Eibar. Un mapa a les mans m'ha ajudat a fer-lo.

El pròleg de la novel·la està escrit per Harkaitz Cano: un pròleg a la novel·la del seu vell amic.

A més del pròleg, la pròpia novel·la és un regal que em va fer Harkaitz. No acceptava les meves limitacions i Harkaitz m'ha ajudat a sentir-me escriptor... Li dec el llibre, ell ha acaronat més, ell és l'amic que està darrere del llibre. Avui dia tenim una relació més forta que en l'època de la Banda Lubaki.

Utilitzant una paraula d'Harkaitz Cano: quin “rebobinatge” has hagut de fer per a escriure la novel·la?

El
sentit del concepte de “rebobinar” és que els qui prenen cos en la novel·la són personatges realment existents. Harkaitz ha encertat amb el concepte de “rebobinatge”. En rebobinar la cinta de la vida se't mostren llocs, experiències i persones. Clar que els personatges no són reals, són ficticis.

La realitat adaptada a la ficció.

He jugat amb això. El que compte Aitor, el narrador, l'haig d'alguna manera als meus amics, amb la seva realitat i amb totes les mentides que creï. El tema de la novel·la és clàssic: quatre amics no reunits des de fa temps es reuneixen un dissabte per a fer alguna cosa. La novel·la és una volta al passat, un elogi de l'amistat.

El grup de música del llibre està en Zuloa. Nom de l'equip i haver estat a Eibar. En la novel·la he descobert el caràcter familiar o l'ambient que hi ha entre els joves.

Els
protagonistes del grup Zuloan han fet una oportunitat per a conviure, anar a un pis de Bilbao, fer-se amics, treballar, col·laborar, així cal entendre la condició de família.

La història comença amb Roka: Mikel Rokaetxe Lassa. Qui està darrere d'aquest personatge?

Darrere d'aquest nom es troba una persona de veritat, la història d'un amic que va posar fi a la seva vida. Darrere dels noms i en la novel·la hi ha molts fantasmes amagats. Es dedica de manera privada a amics, inclosos amics morts. Són anècdotes viscudes en l'època de l'adolescència a l'edat adulta. Eibar ha estat una ciutat armada, qualsevol persona pot fer, si es vol, la qual cosa ha fet Roka.

Cada personatge té el seu propi forat, d'alguna manera han de treure'l d'ell a mesura que el forat es va ampliant.

Aquest és el do del llibre, si és que té gratis: aquest dolor entre amics, quan en lloc de treure'l del forat s'engrandeix més, quan hi ha traïcions entre amics, quan algú no t'ajuda, quan necessita ajuda... En el forat hi ha moltes metàfores: en el canó de les armes hi ha moments relacionats amb l'estat anímic, el forat és el mateix Eibar i aquesta situació anímica. En la novel·la no apareix un personatge pur, però no vull que hi hagi un lector que s'identifiqui amb algú.

També el títol de mapes a les mans li dona sentit i ésser a la novel·la.

Quatre músics i un món! He actuat amb el concepte de camí i de viatge. A través de personatges que van obrint les seves creences al món, a través de la música, de la furgoneta. Unes quatre... El sentit és aquí. El recorregut europeu que apareix en la història el vaig fer en 1996 amb el grup EH Sukarra. Amb Lorelei també utilitzem el furgó. No obstant això, no he volgut escriure una crònica. El llibre té un estil líric, he intentat aconseguir alguns afectes, alguns fragments els hauria considerat èpics.

Segueix en contacte amb els teus amics?

Sí. Continuo mantenint una estreta relació amb la gent que vaig conèixer en la dècada de 1990. Ens ajuntem en els sopars i apareixen anècdotes: Ens diem: “Tu ho explicaràs o jo?”. En la novel·la apareix la meva necessitat de comptar, hi ha un desig de passar-lo bé en la seva crueltat, una ironia aguerrida, el desig de riure'm de coses que no tenen valor i el deure d'explicar-me coses crues que tenen un valor real.

Els teus amics et diran alguna cosa.

M'agradaria recollir l'opinió de la gent que apareix ficcionada. He intentat reflectir les expressions i formes que habitualment utilitzem, m'agradaria saber com les han entès. He intentat descriure bé els personatges i escenes d'aquesta escenografia, així com l'ambient de les escenes d'amor. No cal escriure-ho maldestrament perquè porten un xopet de cuir, la qual cosa més he gaudit és construint el caràcter dels personatges, he jugat.

Crec que l'esforç en l'idioma val la pena.

La
novel·la té una tendència escatològica de la literatura juvenil, els gags, són tendències usades de manera intencionada. He tingut en compte el que li interessava a un jove de catorze anys i el que li interessa a un home de trenta. He intentat contrastar el període que va de ser adolescent a adult, contrastant el llenguatge que utilitzen en l'adolescència amb el qual usen en l'edat adulta, fins que són majors de l'època en la qual utilitzen argots. També he gaudit treballant el llenguatge dels personatges.

Com està estructurant la novel·la?

És el que més treball m'ha donat. En la novel·la es barregen diferents estils. El que més m'ha costat ha estat lligar-me els fils, per a això m'he posat a l'estil del cinema. Una altra cosa és si he encertat o no. En qualsevol cas, he gaudit desenvolupant la novel·la. Enfront de l'ordinador m'he sentit còmode, m'ha agradat llevar pors. Per exemple, sempre he sofert en gravar música, ara reconec els meus límits, i quan un reconeix els seus límits, per a què és capaç o no, arriba el moment de gaudir. La vida és un procés d'aprenentatge.

Acabo d'esmentar en el forat el caràcter de família del grup, què t'ha dit la teva família reial?

A la seva mare li ha costat molt acabar el llibre, perquè ha sofert molt. Em va veure en Aitor: “Potser jo era pitjor, però no t'ho comptaré. Però no soc Aitor, tranquil” li vaig dir a la meva mare. La gent em pregunta: “És una novel·la autobiogràfica?”. No entraré en això. Clar que hi ha coses que han viscut tant entre amics com en família. La meva mare també m'ha preguntat: “Hi havia tantes drogues en aquell moment?”. “Ara hi ha més” li explico.