La gola de cantants bascos
- És una bona època de l'any per als cantants. En molts menjars familiars al voltant del solstici d'hivern, són moltes les que es donen a cantar. L'època dels predicadors és també destacable en el solstici alienat dels aprofitaments religiosos. Blanco o negre de gola, indistintament, el sermó i els cants seran lliures de grans influències en la gola.
El cantant ha après i sap. Si vol aparèixer, destacar i triomfar en el cant, només ha de cuidar la gola i els fils de veu. I ha après, com ha après: begudes no fredes ni massa calentes, amb el coll tapat, parlar poc –no en va–, etc. És una escola ancestral, un saber que ve que no hi havia micro ni altaveus. Reis, bisbes inquisidors, cantors d'òpera i bertsolaris de sidrería.
Quan es trenca la gola i es perd la veu, el negoci s'esfondra a les llengüetes. Llavors són inútils les cures oblidades. L'herba del canti (Raphanus raphanistrum) necessita remei. El gran botànic Pio Font i Quer, en el seu llibre Plantes Medicinals, El Dioscorides renovat, de 1961, va rebre també el nom de cantaor, juntament amb el de fita, rem i lutxarbiaze. No obstant això, només és en basc el cantar-herba o el kanta-belarra. En les llengües circumdants és una altra planta la que es relaciona amb el cant. Només ajuda als quals canten en basca?
El mateix Font i Quer diu sobre la medicinalidad de la planta: “S'utilitza sobretot contra la inflamació de la laringe i els catarros, especialment per a combatre el rusc o la ronquera, així com la tos, els catarros pulmonars, etc., a més de l'escorbut”. Però no es tracta d'una prada de cant, sinó d'una matoll (Sisymbrium officinale), a la qual tant en català, francès, castellà, portuguès i gallec se'n diu “herba dels cantants” i “herba dels predicadors”.
Hi ha un lloc en el qual cal agafar la pota, i convé que s'aclareixi per a curar als cantants i als cors. Em sembla que és la grandesa dels parlants. A les dues plantes se'n diu en algun lloc més “afecte” en castellà i algun lexicón ho rebrà malament, i els lexicadores copiadors els repeteixen i renoven, clonen i dobleguen i repeteixen, i jo crec que d'aquí ve l'abrasió de gola, la puntada fins a la gola.
La planta que cura les goles que actuen en la resta de les llengües no té capacitat per a curar els sincers de la nostra llengua. I nosaltres cantem i cantem, i en la nostra cocció agafem l'herba de la cançó; el mateix Font i Quer, obviant amb claredat el que ens va dir: el que nosaltres diem “l'herba de la cançó”, sobretot, és un alleujament intestinal o laxant.
Un lexicador, predicador i cantant ens treu la cama de la gola.
