Falta de mitjans per a realitzar tests ràpids i massius, màscares i guants necessaris per a evitar o no propagar la contaminació, falta de personal en l'àmbit sanitari i de cures, falta d'equips per a cures especials, necessitat de posar i no decidir a qui… Aquesta no és la situació que ha creat el Coronavirus, sinó la nuesa que ha generat dècades de retallades i polítiques neoliberals. Ens han deixat nus, especialment els que tenim menys recursos i més necessitat dels serveis públics per a adaptar-nos al nostre dia a dia, fins i tot per a sobreviure en alguns casos, especialment quan ens colpegen aquest tipus de crisi.

Els serveis públics són l'assoliment d'una lluita desenvolupada durant llargs anys per la classe obrera per a resoldre i equilibrar d'alguna manera les desigualtats i injustícies que genera el sistema capitalista.

En el camí de la justícia social i per a garantir el benestar i el desenvolupament bàsics de totes les persones, és necessari protegir de l'interès capitalista i polític l'educació, la sanitat, la cura, la protecció social, la justícia, la defensa dels drets i la seguretat que són fonamentals per al conjunt de la societat.

No obstant això, els diferents governs del País Basc, seguint altres interessos econòmics, ideològics o partidistes, han desenvolupat pràcticament molts d'aquests serveis públics o els han posat a la disposició d'empreses privades. De fet, s'han privatitzat, externalitzat o subcontractat serveis que el públic en tots els sentits hauria de ser el primer en mans privades, o que han estat sota l'administració.

La legislació bàsica, el límit de dèficit i les normes de despesa han servit per a descapitalitzar els serveis públics de la ciutadania, per a destinar fons públics a les mans del capital i convertir al sector públic en un espai de negoci.

Per exemple, el pressupost 2020 del Govern de Vitòria-Gasteiz destina el 13% de la riquesa que generem als serveis públics, 2,6 punts menys que en 2009, la qual cosa suposa 2.135 milions menys. I en el cas del Govern de Pamplona, 3 punts menys que en 2008, 675 milions menys. Podeu imaginar-vos el que podríem fer en els nostres serveis públics cada any amb 2.810 milions més?

Aquestes polítiques ens situen en l'últim extrem d'Europa en la inversió pública que destinem a l'educació, la sanitat o les prestacions socials bàsiques dins de la nostra riquesa.

A això cal afegir que el nostre sistema fiscal és també un dels més injustos d'Europa i que cada any regalem 8.000 milions a la mitjana de la Unió Europea als més rics d'Euskal Herria. 8.000 milions a l'any! Quants professionals sanitaris, cuidadors, netejadors, professors, educadors, treballadors socials, llits hospitalaris, unitats de cures especials, respiradors, marques, tests... si haguéssim invertit tots aquests diners?

La conseqüència de totes aquestes retallades és que en sanitat, educació, cures, obres socials estem treballant amb milers de persones menys treballadores, amb serveis i personal privatitzats que depenen dels beneficis de les empreses que gestionen, amb enormes càrregues de treball per a abordar el treball habitual i amb recursos absolutament insuficients. Res a dir davant situacions excepcionals. Les retallades que intentem compensar amb una enorme implicació i esforç personal, però que en cap cas poden ser assumits per una societat justa i equilibrada.

A més, darrere d'aquestes dades generals s'amaguen els contractes temporals, les jornades parcials i les cares de desenes de milers de persones que no arriben als 1.200 euros. En la majoria dels casos, dones i empreses subcontractades. Dins dels càlculs del sindicat, al nostre país hi ha més de 120.000 empleats en empreses privatitzades i subcontractades en serveis públics essencials per al conjunt de la societat. En total, milers de treballadors i treballadores treballen en condicions precàries en l'àmbit de l'educació, sanitat, cures, protecció social, justícia, defensa de drets i seguretat.

Estem escoltant des de molts punts de vista que aquesta crisi ha posat de manifest la importància i necessitat dels serveis públics i dels qui han desenvolupat polítiques per a reduir-los de manera contínua. I així és, per descomptat. Però que no ens enganyin. Aquesta crisi no ha canviat els interessos i les ideologies dels amos del capital, dels empresaris i dels polítics que estan al seu servei. Passats uns mesos, prenent com a excusa el deute públic generat per la crisi, intentaran de nou desenvolupar polítiques de retallada i desmantellar els serveis públics.

Hem de preparar-nos per a afrontar-ho. Però hem d'aprofitar el que aquesta crisi ha posat en valor per a fer nous passos. Si volem posar la vida en el centre, hem de treure de l'àmbit privat, de la servitud de les dones, de la precarietat, de la precarietat, dels treballs i serveis ocults i privatitzats, de fer públics molts d'ells, d'augmentar considerablement la inversió en els serveis públics, més personal, en bones condicions i amb més recursos. Deixarem al rei nu i vestir el poble.

Igor Eizagirre

Responsable de GIZALAN d'ELA