L'urbanisme realitzat al llarg del segle XX, el pensament i la construcció de la ciutat, ha transformat la relació entre l'ésser humà i el medi natural. La ciutat medieval estava fortificada físicament en la protecció d'altres éssers humans però en la simbiosi amb la naturalesa; a la ciutat contemporània hem consolidat un mur mental de formigó entre la ciutat i els boscos circumdants, desmantellant possibles connexions. L'home és urbà, és castigat per la ciutat.

La cultura del formigó, juntament amb una lectura distribuïda i jerarquitzada del territori, ens ha educat en un paisatge urbà. Ens hem acostumat a trepitjar els carrers sense la presència de les plantes, és normal que aquestes hereten en les jardineres exiliant-se del seu lloc de residència natural. Ens hem acostumat a ofegar troncs d'arbres en els escocells dels carrers. És natural veure extenses superfícies sense vegetació, naturalitzant la sensació de desertització. Hem creat una imatge d'urbanització neta i sense fulles. En contrast, és important com la vegetació ocupa el seu lloc a les urbanitzacions abandonades per l'home.

El 3 d'octubre se celebra el Dia de l'Arquitectura a nivell mundial i s'han organitzat activitats dirigides a l'arquitectura en molts llocs. Estic segur que en la festa de l'arquitectura, enfront de la cultura del formigó, apareixerà la cultura del bosc per alguna escletxa. En la comunitat d'arquitectes, igual que en l'ensenyament, en la filosofia i en la psicologia, s'està reivindicant la proximitat de la presència d'arbres, boscos o plantes, defensant els beneficis de la mateixa presència, creant esquerdes verdes en la imatge de neteja del carrer. Als patis escolars o a les urbanitzacions dels carrers s'observen indicis d'una altra sensibilitat a la vegetació per a plantar un arbre o llavor quan es realitzen excavacions de formigó. Aquestes accions han de ser vistes com un exercici d'inclusió, com una activitat constructiva per a donar espai als éssers vius expulsats per la ciutat.