De tant en tant es discuteix el paper de la filosofia en l'educació, almenys en Hego Euskal Herria. Menys sovint es discuteix sobre el lloc i la funció de les ciències socials, encara que tots dos temes estan molt relacionats. En general, la tendència dels últims anys és anar disminuint l'espai de les assignatures i continguts relacionats amb la filosofia i el pensament, en benefici d'unes competències que, pel que sembla, es valoren més en la societat. D'aquesta manera, l'assignatura de filosofia ha perdut el seu lloc o fins i tot s'ha relegat a la reforma, al mateix temps que es qüestionen els coneixements socials i els enfocaments crítics en general. Lluny de ser un debat associat a àmbits concrets de la matèria i el coneixement, aquestes tendències s'adhereixen a la pregunta per a què és l'educació en la nostra societat? Què ha de fer?

Al costat d'aquesta tendència a la subestimació, diria que les àrees considerades com a ciències sense adjectius viuen el contrari: Els STEAM, sovint convertits en eufemismes de les ciències “dures”, són elogiats, com es denuncia amb freqüència que els “bons” alumnes es dirigeixen a les ciències en secundària, etc. En totes aquestes tendències destacaria tres claus.

D'una banda, la qual cosa s'entén per ciència, com a cultura científica, perquè em sembla que preval una visió estreta de la ciència, que considera només algunes àrees. En segon lloc, el clar sabor androcèntric de tot això. De fet, com és sabut, en les àrees de coneixement –tant en secundària com en universitat, recerca, etc.– es continua produint una clara distribució per gèneres, en les quals els coneixements dominants per les dones són els que salin perdent. Davant això, crec que l'única solució no pot ser que les noies es dirigeixin a altres ciències no socials, i que la valoració de les ciències humanes també és una tasca prioritària. I, en tercer lloc, el clar component ideològic de tot això no pot obviar-se: els que es proclamen són temes funcionals a la concepció mundial imperant en la societat.

La sociologia de l'educació i els coneixements crítics en general, com ja s'ha demostrat fa temps, els temes, les àrees, les dinàmiques que imperen en l'educació van estretament lligats a les estructures socials. El que es fa en educació, per dir-ho d'alguna manera, està al servei de tota la maquinària de la societat, i per això es consideren uns coneixements com a vàlids i altres com un mer pas del temps. Paradoxalment, l'educació és també un espai per a generar crítica, però els límits que he dit abans mai poden oblidar-se.
Perquè, tornant al principi, cal reivindicar que la filosofia és fonamental en l'educació, i sumar a aquesta reivindicació el suport dels coneixements socials. Les ciències socials ens mostren que l'origen dels problemes és estructural, encara que a primera vista puguin semblar problemes individuals. Algú pot dir que això ho fa una bona ciència social, o una bona filosofia, i estic d'acord amb aquesta afirmació. Però aquest és un altre debat: si les ciències humanes i socials continuen perdent espais en l'educació, no hi haurà cap espai per a poder diferenciar-se entre la bona i la mala ciència social.

Per tant, quan cada vegada hi ha més en la societat una orientació cap a la prevalença d'explicacions i solucions individuals, em sembla fonamental reivindicar també la contribució de les ciències socials en l'educació com a condició per a poder entendre el caràcter estructural de les situacions que afecten les nostres vides.