Maribi Apraiz i Marimar Pérez són els assessors lingüístics del Berritzegune Nagusia (Direcció d'Innovació Educativa del Govern Basc). Tere Ruiz per part seva, és la responsable del programa Tractament Integrat de les Llengües.

L'enfocament comunicatiu és una proposta metodològica eficaç per a l'ensenyament i l'aprenentatge de qualsevol llengua. Aquest enfocament va arribar en els anys 1960-70, però no es pot dir que sigui un mètode que tenen interioritzat el sistema educatiu (editorials, centres educatius, professors...). En l'entrevista que hem mantingut amb els tres hem tractat d'explicar el punt de vista comunicatiu.

Es pot dir en poques paraules què és l'enfocament comunicatiu?

Maribi Apraiz És una proposta metodològica per a l'ensenyament i aprenentatge d'idiomes. L'adjectiu és el que dona la referència principal, el de comunicar, el d'utilitzar el llenguatge. La base és treballar les destreses lingüístiques: parlar sol, parlar junts, escriure, llegir...

Marimar Pérez. En els anys 1960-70 es va crear per a ensenyar la llengua estrangera, l'anglès, i es va anar estenent. Ja es reivindica que és vàlid per a totes les llengües.

Què ha passat? En l'Edat mitjana, la manera d'ensenyar la llengua estava centrada en l'ús, en la retòrica. L'objectiu principal era fer un bon ús de la llengua. Després, les gramàtiques van començar a explicar-se i el focus de l'ensenyament de l'idioma es va posar en les normes i codis de la gramàtica.

Tere Ruiz. Es diu que si saps descriure molt bé el codi de l'idioma, pots utilitzar bé el codi (idioma). Però...

No funciona.

T. Ruiz. No sempre funciona.

M. Apraiz. En la base de tot això hi ha una falsa creença. Els professors, o la societat, no sé què posar protagonista, pensem que els alumnes saben la primera llengua i que saben, què farem per a millorar-la? Perquè analitzem el mateix idioma, aprenguem la morfologia, la sintaxi... i milloraran la capacitat comunicativa. I no és així, millorem a través de l'ús.

T. Ruiz. I a través de la reflexió. Al final és una espècie de continuum, aquí [significa una vora amb el braç] tenim una perspectiva gramatical (basada en la descripció de la llengua) i aquí una perspectiva comunicativa (basada en l'ús de la llengua). Des d'aquí hi ha camins.

En el segon extrem (el comunicatiu), es troba un nen de 2-3 anys que, amb l'ajuda dels seus pares, ha començat a utilitzar l'idioma. Quan li preguntem “Vols aigua?” no li diem “l'aigua és sostenible i si vols dir aigua en castellà, has de dir aigua”. No expliquem al nen l'ús del llenguatge, l'ajudem a utilitzar-lo. Però, a vegades, la reflexió és imprescindible per a millorar. Per exemple, estem escrivint i no sabem com dir una cosa. Anirem al diccionari o repassarem com s'utilitza el subjuntiu. Reflexionarem. Una altra cosa és, simplement, aprendre de memòria el joc del verb alemany.

M. Apraiz. Desgraciadament, a vegades, en l'estudi se'ls pregunta això.

T. Ruiz. M'euskaldunicé sent major. Em recordo del bé que fèiem els exàmens i el mal que usàvem el verb en parlar.

Parlem d'un sistema educatiu en el qual s'imparteixen almenys tres idiomes. Com es concreta la perspectiva comunicativa en aquest context?

T. Ruiz. El tractament integrat de les llengües. El professorat que ensenya idiomes ha d'arribar a acords, aplicar metodologies similars.

Ho fan?

T. Ruiz. Menys del que volíem. De totes maneres, el currículum és el marc legal que marca la pràctica. Molts professors utilitzen el currículum com a excusa, diuen que té massa continguts... Des del punt de vista comunicatiu, es poden treballar tots els continguts recollits en el currículum. I si mires els objectius del currículum, veuràs que l'objectiu principal és l'ús de la llengua.

M. Pérez. El currículum és el marc legal, però què ocorre en moltes escoles? Els llibres de text marquen el camí, es converteixen en veritables currículums. Les editorials et diran que han inserit un enfocament comunicatiu, però després porten els exercicis de sempre.

T. Ruiz. Per exemple, en el punt de vista comunicatiu, demanaràs als alumnes que escriguin la carta i aprendreu a través d'ella el diccionari, l'ortografia, les normes gramaticals. Els llibres de text porten el llenguatge fragmentat: en les dues primeres pàgines l'ortografia, després el lèxic, després la gramàtica, després la història de la literatura i al final el taller d'escriptura. Els alumnes no han de ser petits filòlegs.

M. Apraiz. Els llibres de text donen seguretat al professor. Els continguts d'alguns llibres de text, tal com apareixen a l'aula, no aprofundiran massa en l'ús de la llengua. Els professors ho saben.

M. Pérez. Hi ha més coses. Si utilitzes el mètode formal és molt més fàcil gestionar l'aula. El professor sap el que ha de dir, té saviesa i gestiona l'habitació amb facilitat. En l'enfocament comunicatiu no hi ha silenci, els professors no parlen molt, els alumnes es mouen d'un costat a un altre. La pregunta no té l'única resposta del professor, les respostes es discuteixen. Treballar així no és fàcil i en la formació del professor no entren aquest tipus d'estratègies i continguts.
Hem parlat dels llibres de text i del professorat. Com valoren els pares aquest mètode d'ensenyament?

T. Ruiz. Els pares, igual que els professors, volen certesa.

M. Apraiz. Els pares han de sentir que en el centre tots els professors tenen estratègies metodològiques molt similars.

M. Pérez. Un mètode en un curs i un altre en el següent... així no es pot caminar. Els alumnes també estan acostumats al mètode d'ensenyament tradicional (gramatical). Us contaré una anècdota. Al final del curs, el professor ha demanat als alumnes que expliquin què han après. Una resposta: “Hem llegit molt, hem escrit molt, hem escoltat molt, però no hem fet l'idioma”. Què és l'idioma per a aquest alumne? Anàlisi sintàctica, morfologia, sintagma... Llegir i escriure com si fos una diversió.

M. Apraiz. La pregunta de l'alumne és la mateixa de sempre: Què haig d'aprendre per a l'examen?

T. Ruiz. Aprendre és molt fàcil. Contaré una altra anècdota: Havia de fer classes de castellà i els alumnes em van explicar el que havien fet en literatura el curs anterior. El professor va preparar cent preguntes sobre literatura i cada tres mesos havien de saber 33 respostes de memòria. Les preguntes i respostes eren com segueix: “On va néixer Machado? A Sevilla”. Aprendre aquest tipus de coses és molt senzill. Només has d'aprendre la vespra de l'examen per a superar-lo. Però això per a què? Aprendre així és avorrit i s'oblida de l'après. No és millor aprendre a llegir literatura, gaudir llegint?