El llibre en anglès es deia Terrorism. En castellà, el terme antiterrorisme apareix en el títol de l'editorial Alberdania: Antiterrorisme USA. Profecia i Parany…

Sigui com sigui el nom, jo critico l'antiterrorisme en aquest treball. En el fons, jo dic que l'antiterrorisme augmenta el terrorisme. N'hi ha prou amb mirar la història dels Estats Units. Els participants en el primer atemptat contra el World Trade Center [1993] ja havien treballat anteriorment com a contractistes a l'Afganistan per a l'Exèrcit dels Estats Units. És a dir, en part, el terrorisme va sorgir de l'antiterrorisme. Hi ha accions que a penes s'entenen sense conèixer els seus antecedents… També faig una segona crítica a l'antiterrorisme. És a dir, per què ho van deixar per al 11-S, sabent que els atemptats eren aquí. La CIA sabia que alguns d'aquests suïcides eren aquí, tenia informació, però no la hi va comunicar al FBI… Diuen que no hi ha comunicació entre aquestes agències, però jo crec que aquí hi ha més que això.

Per exemple?

Una cultura contraterrorista, totalment cega, que impedeix veure també el visible. Perquè era molt evident el que venia l'11 de setembre. Jo li dic que critico aquesta cultura perquè augmenta el terrorisme i no pren les mesures que cal prendre, per desconeixement i prejudicis, i per fer del mateix fenomen un tabú. Al cap i a la fi, faig una crítica des de dins del discurs de l'antiterrorisme.

Vostè ha denunciat la ignorància dels qui treballen com a contractistes. Serà possible? La ignorància, tenint tantes dades i informacions?

És una ignorància sistemàtica i una ignorància inconscient. Lacan diu que vivim la passió per la ignorància, per no saber les coses que no volem saber. Això és el que es veu a Wall Street darrere del col·lapse: no ho vam veure abans, perquè no volíem veure-ho, però qui va voler veure-ho, tenia on mirar i a què mirar. La nostra ignorància és interessada, decidida. No volem veure les dades ni les informacions que ens arriben en contra de nosaltres mateixos.

Què és el missatge més important que porta el teu treball?

La cultura contraterrorista, inconscientment o sistemàticament, augmenta el terrorisme. Que l'antiterrorisme s'ha convertit en un producte més per a augmentar el terrorisme. A més de jo, altres autors estan qüestionant la conveniència de les mesures contraterroristas. Hi ha llibres, a més del meu, que denuncien l'alarma contínua, que denuncien l'exageració, però la tesi apareix d'aquesta manera tan crua, jo he aparegut, només.

No és sorprenent que els ciutadans estatunidencs acceptin l'antiterrorisme com a tal, se sumin a ell, lloïn cegament el treball de les tropes?

Darrere d'això està la cultura de la por. Hi ha moltes raons per a aquesta cultura. Quan es tracta de desastres, ja siguin naturals o no, hi ha raons per a témer que vivim en un moment apocalíptic. La por ha d'adoptar formes concretes, i el terrorisme és una d'elles. Al meu entendre, aquesta por està absolutament lligat a la possibilitat de les armes nuclears. Per exemple, què va justificar que Saddam marxés contra Hussein? Perquè el prejudici que ell podia tenir armes nuclears, que no era una altra cosa que una suposició, i poder confiar aquesta força nuclear a algun grup terrorista. La gent es va espantar pensant en el que podria fer un grup terrorista amb una bomba nuclear a la mà. Altres grups guerrillers, com l'IRA o ETA, no creen por en si mateixos. La por al fet que aquests grups tinguin armes nuclears és el que provoca la por. Es tracta d'una por parasitària lligada a les armes nuclears. I, al mateix temps, la ceguesa. Aquí no es discuteix fins a quin punt les armes nuclears s'han estès en el món, sinó que hi ha països que no tenen control sobre elles. “Nosaltres som els amos de les armes nuclears, sí. Els nostres enemics, no”. En lloc de reparar el perill que el nombre de països que tenen armes nuclears aconsegueixi el doble que avui, el problema s'ha convertit que els grups terroristes podrien tenir armes nuclears. Una ceguesa, un desplaçament: en lloc de tenir tants caps nuclears en el món, el problema és que els grups terroristes també volen tenir-les. No volen saber quins són els veritables problemes.

Després dels
atacs de l'11 de setembre, l'antiterrorisme es va intensificar. Aquí va rebre el nom de War on Terror. l'Afganistan i l'Iraq, el destí.

La
guerra de l'Afganistan va tenir aquí un ampli reconeixement, creient que l'atac venia d'allí. La de l'Iraq, en canvi, és un exemple de guerra preventiva, no té justificació, no hi ha manera d'entendre-la, sense la intervenció de les dretes administratives –els “falcons”, es diu aquí–. Els mitjans de comunicació van ser enganyats, una vegada més, amb el pretext que Saddam Hussein tenia armes nuclears. La guerra va ser construïda sobre la mentida, sobre la base d'una falsa alarma. Quan diuen aquesta mentida, o quan diuen altres mentides, en part parlen de mala intenció, i en part, més en part, al meu entendre, de la cultura de la por. Més tard s'ha sabut que va ser el mateix Saddam Hussein qui va encendre els indicis que l'home tenia armes nuclears. Tenia el projecte d'acoquinar als seus enemics perquè no li ataquessin. Era un Bluff, però ni la CIA ni la resta de les agències d'informació van ser capaces de comprendre-ho com cal. Aquí està l'error: no entendre correctament els senyals. És el que millor, al meu entendre, dona la mesura de la cultura contractista. Aquesta cultura ho converteix tot en un tabú, fins al punt d'encegar-nos a tots. El discurs es construeix sobre una por irracional, i les coses es veuen i s'entenen com no són.

Com posar fi al discurs de l'antiterrorisme que augmenta el terrorisme?

La clau està a resoldre el cas de les armes nuclears que s'estan duent a terme. En cas contrari, el risc de terrorisme continuarà existint. Els països que tenen una bomba nuclear han de complir el promès en una època, que és desmantellar els magatzems d'armes. Ha arribat el moment, el termini fixat. Però com no es desfan, aquí es manté el risc. La política d'Obama en aquest punt és esperançadora. Haurem de mantenir-ho. D'altra banda, el terrorisme i la violència procedeixen de la injustícia i de les desigualtats socials. Hi ha elements culturals i fonamentalistes que també cal reparar, però pensar que la violència desapareixerà del món és una cosa bastant enginyosa. Sempre hi haurà violència, d'una manera o d'una altra. Però una espècie de violència sistemàtica i estratègica no respon més que a la conjuntura actual i està vinculada a aquest món nuclear.

Basque Violence. Metaphor and Sacrament (1988), Terror and Taboo (1996), el Terrorism (2009)… Tens un punt de vista principal, una línia en el teu vivent antropòleg…

Vaig fer un treball sobre Itzarri en aquell Basque Violence, i els que van venir després, en Terror and Taboo i Terrorism, he analitzat la realitat que allí vaig descriure d'una altra manera. És a dir, en aquests treballs he analitzat el propi discurs, perquè ens encega. M'interessa el mite que amaga el discurs, el discurs oposat a la veritat, aquest discurs cec. He sentit la necessitat intel·lectual de desmuntar el discurs per dins i, si hagués de dir la veritat, ho he fet perquè conec el món d'Itziar i el d'Euskal Herria.

En què consisteix l'anàlisi de la nostra situació de violència?

He
mirat el problema basc i m'he adonat que deixar que estiguem tancats en aquest discurs d'antiterrorisme és absolutament perjudicial. “Nosaltres no som terroristes, ho diuen els de fora!”. No és suficient. Si tothom ho diu, és una realitat, és veritat, és mentida. El fet que Euskalduna estigui dins d'aquest discurs de terrorisme és totalment contrari als nostres interessos, totalment contraproduent. Com que la funció d'aquest Centre d'Estudis Bascos és, entre altres coses, mediar intel·lectualment aquí entre el món local i el basc, he intentat posar potes enlaire aquest discurs, al mateix temps que ens deia a nosaltres mateixos que no hi ha major injustícia contra els interessos polítics i culturals d'Euskal Herria que fer-nos confusos en aquest discurs. Vaig estudiar en Itziar les arrels religioses, polítiques, inconscients de la violència, les entenc i les valoro, però des del punt de vista polític i estratègic em resulta molt dolorós.