En una carta a Joan de Borbó, el mateix Franco li va dir: "Els mals d'Espanya no venen després del 14 d'abril; el procés de descomposició té arrels molt més profundes. Quan parlem de monarquia, ens referim a la dels Reis Catòlics o a Felip II.arenaz. Els temps que segueixen són els de la mala escola, de la monarquia decadent sense pols, de la monarquia que en comptes de reflectir el geni d'Espanya fora, accepta i eleva l'anti-Espanya”. Però els afusellaments i les detencions no bastaven per a evitar el mal camí. Calia obtenir el màxim rendiment de les tècniques repressives i per a això calia incloure-les en les escoles i en els periòdics. En plena expansió del totalitarisme, els franquistes van obtenir l'experiència dels nazis i els feixistes per a finalment aprovar una llei més dura que la italiana o l'alemanya. El text espanyol, per exemple, recollia la censura prèvia, i tant Hitler com Mussolini van decidir rebutjar aquesta possibilitat.En el

nou règim, el periodista havia de ser “apòstol del pensament nacional”, “portador de la fe”. Es va establir el preceptiu certificat de periodisme –el que portava el número 1 va ser lliurat a Franco–. En tota Espanya va desaparèixer la meitat de les publicacions i en alguns llocs la pèrdua va ser encara més greu: A Barcelona hi havia 26 periòdics quan va esclatar la guerra i, després de l'entrada en vigor de la llei, només van quedar sis. Només 1.800 dels 4.000 periodistes que en 1939 van sol·licitar la continuïtat en el treball van ser autoritzats. Tot això pel que fa a la premsa en castellà. La nova llei no va deixar escletxa als textos en català o en basc. Per exemple, Zeruko Argia no es va publicar a partir de 1936, i malgrat els seus intents en la dècada dels 50, no va tornar a funcionar fins a 1963.

No obstant això, per a alguns la llei no era prou dura en algun lloc, per la qual cosa es van proposar propostes a l'extrem. La més cridanera, la realitzada pel ministre Ramón Serrano Suñer, que volia que els periodistes es posessin l'uniforme. També va dissenyar el prototip. Però la proposta va ser finalment rebutjada. Tal vegada perquè en les redaccions hi havia suficients uniformes en aquells dies: sotanes, falangistes, requetés… Segurament, era suficient amb uniformitzar els criteris i continguts dels periodistes.