Son els fons immobiliaris els que han explotat, però les conseqüències van més enllà, ja que han afectat el propi sistema financer internacional. Estem sofrint ja les conseqüències d'aquesta crisi: la depreciació del dòlar, la reactivació de la inflació en l'àmbit internacional i, en relació amb això, una tendència a l'alça reforçada dels tipus d'interès mundials –en detriment de tots els creditors i de la

inversió–. Darrere de l'explosió també hi ha hagut una operació especulativa. El tipus d'interès actual als Estats Units és del 5,25%, però en 2003 es va reduir a l'1% històric. Sobre aquesta base, les empreses i les entitats financeres van començar a prestar els seus serveis a cegues per a comprar l'habitatge. Així, el 80% del deute total dels consumidors estatunidencs es vincula a préstecs hipotecaris. La construcció i la compra d'habitatges van conèixer un gran creixement. La pujada dels preus dels habitatges semblava il·limitada. A més, molts d'aquests préstecs hipotecaris es van convertir en “títols financers” i van començar a vendre'ls a altres entitats financeres com a títols sense risc. D'aquesta manera es va produir el “blanqueig” dels riscos dels préstecs hipotecaris. Pagaven alts interessos als compradors d'aquests títols. A més de les institucions financeres dels Estats Units, també les d'Europa i Àsia han utilitzat com a font de finançament els següents títols: en l'actualitat hi ha un munt de bilions de dòlars d'alt risc que s'han convertit en “títols” aparentment sense risc. Només als Estats Units, aquests títols secundaris sobre hipoteques suposen el 49% del total dels actius bancaris del país.Els guanys

van continuar fins que, amb l'augment dels tipus d'interès, als EUA la impossibilitat de pagar es va estendre. I quan els titulars dels títols secundaris comencen a retirar-se del mercat, la crisi s'estén a tot el sistema financer internacional. Moltes entitats financeres han sofert un fracàs i molts bancs centrals occidentals han hagut d'introduir liquiditat en els mercats financers per a evitar el fracàs total del sistema. Una vegada més, la intervenció pública, realitzada amb recursos financers públics, ha vingut a cobrir les indemnitzacions de l'abús de les entitats financeres. Per a evitar el desastre de les entitats financeres privades, els governs occidentals no tenen objeccions a abandonar aquí la doctrina liberal que s'aplica rigorosament en altres àmbits. De fet, és el propi sistema financer el que està en qüestió, ja que la integració a nivell mundial és total i si aquesta crisi es propaga tindrà un caràcter global. La

Reserva Federal dels EUA ha pres la via de la baixada provisional dels tipus d'interès per a superar la crisi domèstica, però no sembla que vagi a ser un moviment de llarga durada. I és que la política econòmica que ha estat en vigor en els anys 80 i des de fa dos anys ha estat útil per als Estats Units: augmentar els tipus d'interès per a atreure capitals estrangers per a cobrir el deute gegant domèstic, i agitar la màquina del dòlar per a pagar proveïdors (la Xina, el Japó o Europa). L'objectiu de tot això ha estat mantenir el nivell de consum excessiu que no correspon als estatunidencs, estenent els costos a la resta del món. Alterar l'estabilitat financera mundial i posar al món a les portes d'una nova recessió és un perjudici col·lateral per al neocon estatunidenc i el govern liberal per a assegurar l''American way of life'.