Karin Amamiya és una de les estrelles de la literatura jove i compromesa del Japó. Cantant d'un grup de rock ultradretà, amb el pas del temps s'ha anat a l'esquerra. Aquesta jove ha provat el que molts joves japonesos han viscut en 32 anys, la precarietat, els intents de suïcidi, els viatges a l'estranger... i tot això s'explica en els seus escrits. Ens ho ha donat la revista francesa Courrier International, al Japó: Un dels articles que ha recollit per a elaborar el dossier La jeunesse rebelle és seu.

Amamiya ha relatat que al gener de 2007 en un cafè pispa de Tòquio, on a més de begudes ofereixen servei d'Internet i còmics de màniga les 24 hores del dia, la policia va detenir a un jove que portava tres dies sense sortir. En la butxaca només portava 15 iens (10 cèntims d'euro). Va entrar a la recerca de calor i no va menjar més que una vegada en tres dies. Aquest tipus de casos no són molt rars, i sovint els caps de cafè telefonen a la policia per por de que el client es quedi mort.

Molts joves viuen al carrer com poden. Des que en la dècada de 1990 el Japó va quedar atrapat en l'estancament econòmic, les bases del famós “miracle japonès” (família, escola, lloc de treball) han estat arrossegades pel vent. Amb la retallada dels llocs fixos molts joves s'han convertit en freeters. Freeter és un neologisme que neix de la unió de free (lliure) i arbeiter (treballador) en anglès.
Els freeters fan petits treballs per a guanyar-se la vida, nyaps. Al Japó són més de quatre milions els joves d'entre 15 i 34 anys que viuen d'aquesta manera al Japó. I sembla que les fàbriques no volen contractar aquest tipus de coses.

Però a més, els llocs de treball fixos també s'han deteriorat molt en aquests anys. Ara les empreses volen treure la mateixa producció amb la meitat de la gent d'abans, més que fer més hores i pagant menys. Siguin treballadors fixos, temporals o freeters, els joves ja no saben què és l'estabilitat i tenen seriosos maldecaps per a pagar els seus deutes. D'altra banda, encara pitjor que ells viuen altres dos grups de joves: els NEET (Not in Education, Employment or Training) que no estudien ni treballen i els hikomos marginats que no surten de casa.

Tots els joves viuen en un estat de malestar, però en lloc d'utilitzar la indignació contra la societat o el sistema, utilitzen la violència per a ferir-se a si mateixos. El suïcidi és la principal causa de mort entre la població de 20 a 39 anys des de l'any 2002. En opinió d'Amamiya, la societat els proposa: “Joves desenfrenats: desapareguin com més aviat millor”. “La

societat està boja –han escrit en una revista de treballadors pobres–. Cada vegada paguen menys per petits treballs, i per a viure com els altres cal treballar cada vegada més. I com hi ha poc treball, les empreses ens xuclen cada vegada més. Pensant-ho, la nostra situació és absurda: en els dies laborables ens exploten per un salari miserable, i quan tenim festa la societat de consum devora els nostres diners. (...) En aquesta situació no tenim més remei que començar la revolta dels pobres, hem d'explotar aquesta vida normal que ens porta a la submissió a la societat. Hem de començar a ofensiva i aplicar la nostra llei”.

Així s'ha estès el malestar entre els joves japonesos. En una d'elles s'ha realitzat una concentració i una manifestació per a exigir a l'Ajuntament la recuperació de les bicicletes retirades per l'error de deixar-les en el lloc. Una altra vegada per uns habitatges més barats... El moviment ha anat a poc a poc cobrant cos de llarg a llarg del Japó.

Sindicalisme del segle XXI

Les condicions de
treball s'han deteriorat al Japó en els últims anys. El reportatge principal d'aquesta setmana va ser el que va dedicar el setmanari del diari Asahi Shimbun a la citada revista. Compte com des de l'esclat de la bombolla financera en 1990, les empreses japoneses han anat cada vegada més a ocupar els seus llocs amb obrers no titulars: com amb els treballadors temporals subcontractats. Al País Basc no es parla molt del concepte “no titular”, però sembla adequat.

Després de la crisi, i d'acord amb el fenomen universal que s'ha anomenat globalització, el Govern de Tòquio ha modificat reiteradament les regles del mercat laboral, superant els nous graons de la liberalització. L'últim salt es va produir en 2003, quan va autoritzar la contractació de treballadors intermitents en la indústria, la qual cosa fins llavors semblava un greu pecat. Finalment, en l'actualitat, un terç de la força de treball del Japó està composta per treballadors no titulars.Com aquestes estaven una mica allunyades dels esquemes dels sindicats clàssics,

s'han creat organitzacions de nova aparença, sindicats alternatius. Dos de les seves característiques són que no tenen centres de decisió i que estan organitzats en xarxa. La Solidaritat dels Treballadors Físics és un d'aquests nous moviments. El sindicat de cada centre de treball és amo de si mateix i negocia a la seva manera. Per contra, el que es distribueix a nivell nacional és la informació.Aquesta

manera d'organitzar-se porta amb si la crítica als sindicats clàssics, “en els quals el poder funciona de dalt a baix i els caps d'estructura teixeixen gradualment complicitat amb els caps”, però també ocorre que avui el mercat laboral està organitzat de forma molt diferent: els treballadors no titulars no tenen sentiment de lleialtat a l'empresa ni interessos a defensar, perquè no tenen dret a beneficis. Per contra, les persones treballadores sense dret mouen més la dignitat.El

professor de sociologia Takeo Kinoshita ha comparat la situació dels treballadors japonesos amb la de la revolució industrial. “Al principi del capitalisme hi havia una massa d'obrers sense drets i que es morien de fam. Van lluitar pel seu dret a la vida i així va sorgir el moviment sindical. Veient el naixement dels sindicats de treballadors no titulars, em recordo dels orígens del sindicalisme”.

Aquests nous moviments usen el telèfon mòbil i Internet. Les convocatòries es realitzen per SMS. Així es recolliran, per exemple, en un centre comercial de Tòquio: “Sukiya enfront dels restaurants. Exigirem el pagament de les hores extres que no vulguin pagar i no expulsar a més gent. A aquesta hora Shibuya 109. Tots vengen”. La reunió se celebrarà a les portes de la seu i en peus. Després de la negociació amb els caps, la reunió es tornarà a celebrar. I punt.

Aquests comptes es refereixen a persones que no tenen un lloc de treball fix en si mateixes, però s'equivoquen els treballadors titulars que pensen que poden viure tranquils. En el Setmanari ERA, Eri Goto ha escrit que “des que va desaparèixer l'amenaça del comunisme, el capitalisme ha tornat a la seva naturalesa original, que és la que el gran domina al petit. Amb la mundialització les empreses poden trobar mà d'obra més barata a l'estranger. Els treballadors dels països avançats estan en competència amb ells. (...) I arribarà el dia en què els treballadors japonesos ordinaris es competiran entre si”. En

http://www.argia.eus/nethurbil.php, més informació sobre aquest tema i enllaços a Internet.