1 Polèmica contra l'última ocupació de Bilbao: El cas d'Enekuri

En les últimes setmanes hem estat davant un nou capítol de la campanya mediàtica que busca criminalitzar l'ocupació. Aquesta vegada a Bilbao, en el barri d'Enekuri. Fa un parell de setmanes, uns joves van entrar en una casa abandonada d'Enekuri. En uns dies, l'amo ha aparegut acompanyat d'uns pinxos a sou. Aquests han estat amenaçant i coaccionant als veïns perquè abandonessin la casa. El cas ha tingut un gran protagonisme en els mitjans de comunicació, tant en els principals mitjans de comunicació bascos (Eitb, El Correu) com en la tele-escombraries espanyoles (per exemple, El Programa d'Ana Rosa).

El relat mediàtic ha estat legitimant els interessos dels especuladors i les pràctiques mafioses dels pinxos, com la venda de la imatge falsa d'un pobre amo. Segons aquesta versió oficial i “emocionant”, el propietari volia construir una residència (que està destruint els okupes) i ha de dormir cada nit en l'antic restaurant al costat dels seus “amics” (pinxos) perquè no s'ocupi de l'edifici.

Dies més tard, diversos veïns d'Enekuri, convençuts dels bombardejos mediàtics i devorant el relat del pobre amo i dels "okupes egoistes que no pensen en els nostres majors", han organitzat una concentració en repulsa a l'ocupació i en defensa de la propietat privada. Per tant, en aquest text, m'agradaria fer algunes reflexions, amb la finalitat de relacionar aquests últims esdeveniments d'Enekuri amb l'ofensiva general contra l'ocupació.

2 Més enllà de l'Enekuri: l'ofensiva contra l'ocupació és la classe ofensiva de la burgesia

És clar que estem davant una ofensiva contra l'ocupació (i gairebé sense precedents), en una ofensiva de classe de la burgesia, que sens dubte s'ha de vincular amb la crisi sistèmica que vivim (sanitària, econòmica, financera...). L'objectiu d'aquesta ofensiva és enfortir el front capitalista i al mateix temps eliminar les armes i les eines als desnonats, donant una clara orientació política a la crisi, amb el clar objectiu de la reestructuració capitalista. Aquest nou atac té almenys dos fronts: el jurídic i el polític.

2.1 Front jurídic: campanya contra l'ocupació que té com a objectiu protegir la gran propietat privada

Quin és l'objectiu final d'aquesta campanya en el jurídic? preparar el camí cap a una nova reforma legal que penalitzi més tard l'ocupació i doni més garanties a grans propietaris, bancs i especuladors.

Em refereixo als grans propietaris. I és que, encara que la campanya mediàtica interpel·li als petits propietaris –"Van dos dies i t'ocupen la casa", "Ocuparan la casa que la teva àvia et va deixar quan va morir"… alimentant fantasmes com aquests, la realitat està molt lluny d'aquests estereotips. D'una banda, els números ens diuen que més del 90% de les ocupacions són els habitatges bancaris, els voltors i els propietaris més grans. D'altra banda, i cosa que és més important, en el cas dels petits propietaris, i en el dels “delictes de violació de domicili”, no fa falta cap reforma. De fet, aquestes reformes ja es van fer fa uns anys, com per exemple amb la modificació del Codi Penal de 2015 o amb la figura de “desnonament exprés” inventada en 2018 (gràcies a la qual, si ets un petit propietari, pots recuperar la teva casa en un parell de dies).

Però llavors, quina és la reforma legal que s'està impulsant? La resposta és bastant simple, posar a la disposició de bancs, fons voltor, agències de llar i empreses aquella figura de “desnonament exprés” (que de moment només és per a petits propietaris). Per tant, davant la creixent previsió d'impagaments de lloguers a conseqüència de la crisi i la creixent necessitat de desnonament familiar, els grans interessos de la burgesia exigeixen una llei que permeti el desallotjament de les persones de les seves cases de manera ràpida i segura.

Però, com és possible criminalitzar la pobresa i convertir en legítim el discurs classista contra el dret a l'habitatge, enmig d'un procés d'empobriment de la classe treballadora i a mesura que els beneficis dels capitalistes van en augment? Aquí està un dels principals assoliments de la campanya de deslegitimació de l'ocupació: posar en el centre el debat sobre la propietat privada, interpel·lant a la classe treballadora, que té com a objectiu defensar la gran propietat (capitalista). Diuen que la petita propietat està en perill –la petita propietat que va comprar una família treballadora després de tota una vida de treball–, però no és així. Quan parlen de la defensa de la propietat privada, es refereixen a la gran propietat capitalista, que és la que genera el capital i el benefici. És a dir, la gran propietat de la burgesia. La nova reforma legal, per tant, està enfocada en aquesta direcció.

2.2 Front polític: alimentar la ideologia de la classe mitjana per a enfortir el bloc polític de la burgesia

Més enllà de l'agressió jurídica, potser és més preocupant l'atac polític a la campanya contra l'ocupació, que té a veure amb les mobilitzacions contra l'ocupació. Durant aquests mesos hem estat testimonis de moltes mobilitzacions d'aquest tipus, tant en l'Estat espanyol com a Euskal Herria. En aquestes mobilitzacions, els veïns, molts d'ells de la classe treballadora, s'han mobilitzat contra l'ocupació i en defensa de "la propietat privada i el respecte".

Encara que l'objectiu de la campanya contra l'ocupació és protegir la gran propietat privada, la campanya no està dirigida als burgesos, sinó als treballadors. Es tracta d'una campanya produïda per la burgesia amb l'objectiu de reforçar la il·lusió de la classe mitjana. Aquesta campanya d'il·lusionisme social pretén crear una consciència de classe (mitjana) per a construir una classe mitjana (que no és més que ficció) com a subjecte polític. Aquest és, sens dubte, la dada política més preocupant de la campanya de criminalització de l'ocupació: estan aconseguint moure una capa de la nostra classe contra nosaltres, situant-nos en contra dels seus interessos de classe i a favor del seu major enemic (la propietat privada).

Dins del bloc polític de la burgesia s'està aconseguint la reconstitució política de la classe obrera; s'està aconseguint que la ràbia i la indignació social no s'organitzin contra les causes de les injustícies (l'habitatge com a negoci capitalista, la impossibilitat d'accedir a ella...), mobilitzant-se contra les conseqüències d'aquestes injustícies (l'ocupació d'un habitatge…). Estan aconseguint donar una clara orientació política a la crisi, evitant que la ràbia i la indignació s'organitzin com a lluita i solidaritat de classe i, al mateix temps, coagulant-les com a forces reaccionàries, fomentant la guerra entre els pobres.

És imprescindible desmuntar la il·lusió de la classe mitjana. La composició política d'aquesta classe fictícia cal dissoldre-la. Una vegada més, cal posar en marxa una lluita contra-hegemònica i pedagògica que, com a arrel de totes les injustícies, faci una crítica radical de la propietat privada, i que, al mateix temps, reactivi el procés de recomposició política de la classe treballadora. En el cas de l'habitatge, una lluita que polititzi aquest problema, organitzant i col·lectivitzant les necessitats, donant respostes col·lectives a les necessitats individuals en nom de la solidaritat, la defensa veïnal i l'autoorganització.

Com ja vaig dir en el reportatge que vaig publicar el mes passat, la qual cosa avui està en joc –més enllà del que és la qüestió de l'habitatge- és la direcció política que adoptarà la crisi: què és el que ve, la guerra entre els pobres o la lluita de classes? Anul·lar i superar la reestructuració capitalista o la situació actual? Al fil del cas d'Enekuri, com va dir “Ana Rosa”, què és el que ve, la reproducció social de la “Propietat Privada” o la contemplació d'una nova societat que serà “tot per a tots”? Tot per a uns pocs o l'omnia sunt communia?