L'ex-president de l'Uruguai, José Mujica, ha afirmat que “la llibertat per a viure és necessària i el temps per a ser lliure”. El temps que tant reconeixem, que a vegades parlem de temps lliure. Però, si comencem a pensar, estem realment lliures en el nostre temps lliure? Són propietaris del nom que hem aplicat a aquests trams?

És sabut que avui dia molts pares i mares prioritzem el temps que volem passar amb els nostres fills i filles: tractem d'adaptar l'horari en el dia a dia, ajudem als extraescolars, si és possible els ajudem a anar a escola i volem ser allí quan salin… Pel que sembla, en general, els nens i joves solen estar més temps amb els seus pares. És obvi que el temps que dediquem a l'educació amb els nostres fills és fonamental; que és imprescindible que visquem amb ells el dia a dia i que serveixin d'exemple si volen que la seva vida es resumeix adequadament. Jo crec que tenim clar que el temps que dediquem als nostres fills és imprescindible. Crec que hem avançat en les últimes dècades. No obstant això, una altra cosa és la qualitat del temps que els dediquem. El nivell de vida probablement ha millorat, però no la qualitat de vida. Avui dia sembla que cal córrer i córrer totes les activitats diàries, quantes més activitats es facin millor. Vivim a gran velocitat. Jo diria que els propis nens, des que s'aixequen d'hora del matí fins que van al llit, viuen així; que el model que reben no és molt millor que fa uns anys.

Això no és poc i cal sumar-li l'adhesió a les noves tecnologies actuals. Fa unes setmanes, un amic em va contar que va decidir llevar la televisió de la seva casa per a aprofitar de veritat el temps que passava amb les seves filles. Després d'unes setmanes, em va dir que la decisió va ser perfecta, que una vegada que els nens ho feien, aprofitaven molt millor el temps que passaven junts. Això em va donar una reflexió: quant dediquem des del temps que tenim als aparells i aparells que tant ens agraden? A quants nens? No ens lleven el temps de qualitat els aparells de ditxos? Aquest temps que tenim per a estar amb els nostres fills no ens reduirà, sense adonar-nos?

Em ve a la memòria, d'altra banda, quan solia anar a menjar a casa dels meus avis, com m'asseia al seu costat, sense televisió, sense mòbil, en un moment en el qual només m'oferia parlar. Em ve a la memòria com gaudia del menjar en una companyia perfecta, atent a les històries, anècdotes i consells del meu avi. Ells, almenys els avis, tenien menys temps per a estar amb els familiars, però el temps que ens oferien era real, dedicat a nosaltres i a nosaltres sols, sense presses, amb ganes de parlar.

La vida ha canviat molt en les últimes dècades. L'oci i els costums domèstics han canviat molt. Moltes vegades penso que el nombre d'obligacions que transmetem als nens i nenes i la velocitat que vivim en el dia a dia són els millors models. És sabut que els nens aprenen el que veuen. Des de petits ens veuen a viure amb presses; des de petits viuen amb presses. No poc, i part del poc temps que tenim ens fixem en els dispositius, aprofitant el nostre temps, dissipant moments irreversibles que podem oferir als que ens envolten.

Ioritz Gonzalez Lertxundi, professor