All o all però mòbil
- Gairebé totes les plantes es caracteritzen per viure immòbil però sense moure's. Si és fam, si és set, fumant freds, calmant els calents, tot li ve a la planta que cal aguantar, quiet! Això els porta a molts maldecaps, però amb milions i milions d'anys han desenvolupat una enorme capacitat d'adaptació a les noves situacions d'entorn, terra, clima, etc. que els venen diàriament. Si abans que nosaltres hi havia plantes i després també ho seran, sens dubte.
L'all (Allium sativum) no és qualsevol planta. Segons Euskal Wikipedia, el nom més antic és el de Berakatz, el seu origen és el de Belar + Sever i significa “herba dura o dura”. Després és l'all, l'horta + blanc, la planta blanca que es forma en l'horta. Sense perdre el fil, l'all no és qualsevol planta. No vol viure on vulgui. Humitat, mullat, terra saturada... al cap i a la fi l'aigua no li agrada res. L'all estima terres tosques, àrides, assedegades, no fèrtils i menys riques terres argilenques. D'aquí la dificultat que existeix al País Basc humit, el més pròxim a la mar, per a fabricar els alls de tall. Abans es plantava per a recollir caps d'all. Per a això, cal plantar abans que comenci a estendre's el dia, abans del solstici de cap d'any, per a poder aguantar bé els freds i despertar la passió pel cap. Aquí, no obstant això, la primavera humida colpeja fortament. Quan el dia és més llarg que la nit, en l'equinocci de primavera, l'aire i la terra es temperen i el fong que enrogeix amb la humitat (Puccinia allii) es tonifica i s'esponja. És difícil arribar bé al solstici que comença a tallar el dia a l'estiu, i la collita es retarda de llavors…
En conèixer l'ambient de les nostres terres s'espanta, sap que li ve el vermell. L'all no és qualsevol planta. La porció, -laca, -lagaina, -zizterra o -xixterra, -cuixa, -sota o gra no és llavor, tampoc és turbot, en realitat és plançó de germen o germen. Desenvolupa vigoroses arrels quan es conrea i se sospita d'humitat i és capaç de treure aquesta zona fora del sòl per a evitar la seva putrefacció. Es diu que té un tropisme hidròfug, s'espanta per l'aigua i és capaç de moure's. Es mou! A la recerca de terra seca. Això ha donat lloc a múltiples històries: que les bruixes, la lluna, les estrelles... les treuen del sòl i les mouen.
Avui dia, els pagesos de la nostra terra humida, quan posen l'all, el fan sobretot per a menjar-les. Les perles o els aixovars nous, sense madurar, estan de moda i creixen molt bé. No es tracta d'elevar el cap, sinó de la fulla tova que prèviament produeix per a alimentar-la, tija o brot o musclo o xarampió o palla. És un capritx d'hivern. El seu treball és molt senzill, n'hi ha prou amb un gerro de flors: s'introdueixen els caps sencers junts, col·locant dos dits sobre el sòl. Jo començo l'estiu i fins que ve la primavera planto cada quart minvant una petita cabanya, un poble d'all.
Bassa de Venècia, any 452. La invasió dels huns va provocar que diversos habitants de l'interior de la península italiana es refugiessin temporalment en la zona pantanosa. Però durant uns anys van arribar les invasions dels llombards, que es convertirien en un lloc de... [+]
