Avui dia la majoria de les almàsseres són de metall, no oxidables, i per a facilitar el treball, la poma es colpeja, tritura, estreny, aixafa, calma, seguidora i torna a trepitjar. La majoria de la gent que ha de fer un tros de sidra ha optat per aquests metalls. A més, per a l'elaboració i maduració de la sidra s'utilitzaran envasos no fusters: vidre fibrós, formigó o betón, plàstic, acer, etc.

En aquesta època de l'any és tan difícil com trobar bolets en la prada, però encara hi ha almàsseres de fusta. Gairebé tots en llocs on no faran molta sidra. Fins i tot en les noves almàsseres i en els quals ja estan abandonats els vells de fusta. O entre els enderrocs de les cases que s'havien esfondrat. Vull a tots ells. Aquestes fustes, que durant anys han sidrado la poma durant centenars d'anys, estan dins de la nostra cultura líquida. La fusta és del tipus d'una esponja, esponja, arola, fardell, i és capaç d'inflar-se. Com si estigués viu, pot absorbir líquids i inflar-los, i la pròxima vegada s'assecarà a l'instant. Quan la fusta està xopada de sidra, l'aigua se sadolla i s'eleva. S'omple, però amb sidra. La gestió d'aquesta sidra dins de la fusta determinarà el futur d'aquesta, si la criança o la deterioració d'aquesta.

Segons la llenya, la sidra. En les almàsseres i en els recipients s'usa molta fusta, s'agafa un got. Un got per al bosc o per a la copa.

En el segle XV la casa era almàssera, l'almàssera era el fuster dels grans caserius. Gairebé totalment de roure (Quercus robur). Es denominen “caserius gòtics”. Després van arribar els caserius amb almàsseres barroques, una mica més petits i separats de l'armadura de la casa. Les almàsseres de fusta més coneguts són dels segles XIX i XX. L'eix és de ferro, però la resta de l'estructura és de fusta, amb subvolantes, abeuradors, picapedrers, xarxes, tubs, varetes, taulers d'orujo, cascos, claus i cachito. La fusta principal és el roure, però la tela s'ha fet amb pollancre (Populus nigra) o blanc (Populus alba). Els tubs i en alguns casos les tauletes d'orujo són d'alliso (Alnus glutinosa). L'abeurador té un fanfarró perquè el most s'escapi a la tinta i per al seu filtrat es col·locava un joc d'escombra (Ruscus aculeatus) o d'orto (Urtica dioica). En les petites almàsseres també s'han realitzat caragols o eix amb pont (Cornus sanguinea). Abans d'alliberar-se en l'almàssera, la poma es colpejava amb el foc, el cap del qual és de faig (Fagus sylvatica), de roure o de poma (Malus sylvestris) i la pispo d'avellaner (Corylus avellana).

Amb el tallafocs es toca un tauler d'alliso o de roure, la qual cosa dona lloc a música de kirikoketa. Música i ritme de treball dels segles XV i XVI, melodies d'un halo despietat creat amb treball en equip. Després va venir la txalaparta, per a girar els caragols que es trobaven sobre la pileta de l'almàssera barroca i per a estrènyer (Quercus ilex), de faig o de freixe (Fraxinus excelsior), un aire construït a força de colpejar amb els seus pals curts el tauler d'escacs.

Els envasos de fusta per a la sidra del most de poma que han escoltat aquests aires han estat els protagonistes fins ahir. Ara metàl·liques. Si la fusta de l'almàssera influeix en la sidra, que després serà el mama dolça, la fusta de la tina, barrikote, barrica, bukoi o cuba també té alguna cosa a dir. El most entrava en el pot amb un revés de roure. Les upolas han estat sobretot de roure, però també de cirera (Prunus avium i Prunus cerasus), de gorg (Robinia pseudoacàcia), de castanyer (Castanea sativa), de freixe i, molt rarament, de faig. Per a l'elaboració dels cèrcols o filades d'aquests envasos s'han utilitzat castanyes, avellaners, cireres, alisos i pastes fullades d'om (Ulmus minor). En la construcció dels envasos s'utilitzava el vímet (Salix spp) per a estrènyer les upolas o les pipes. Aquests atuells, que havien d'obrir-se de tant en tant, eren de mostassa o de bufó d'intel (Sambucus nigra) o d'esturió comú (Ligustrum vulgare). Es deia que era un bevedor irritat que estava al costat del smoking dels barrils.

Després vindran el suro de suro (Quercus suber) i l'eucaliptus (Eucaliptus spp.) de l'ampolla. Etiquetes, etc. En aquesta etiqueta, en les rares que sigui convenient, t'indicaran com a màxim el roure, el tronc que no et deixa veure el bosc.