Els meus pares, tant biològics com polítics, que han estat prop de la meva vida, han viscut intensament i de primera mà les vagues de 1976 a Vitòria-Gasteiz. Sempre m'han destacat dues característiques del moviment de vaga dels mesos, que estan íntimament unides. Una, una forma d'organització basada en l'assemblea: que promou la participació i la democràcia directa, on el representant de l'assemblea podia ser destituït en qualsevol moment per la pròpia assemblea. L'altre, el caràcter processal de la vaga, d'un procés de politització. La immensa majoria de la gent que va encendre Vitòria-Gasteiz en tres mesos era una formació política i sense experiència militant, submisa i contenta amb el poder. No obstant això, a poc a poc aquesta multitud va anar desenvolupant la seva pròpia veu: la veu individual, per a compartir entre iguals en les assemblees; la veu col·lectiva, per a desobeir als majors. Una “escola anticapitalista”, al cap i a la fi, tal com em va fer notar fa temps un dels treballadors que apareixen en les imatges de l'època de la pel·lícula (la pel·lícula intercala imatges reals d'aquella època, de manera apropiada).

Opció Perduda

La forma i el procés són, al meu entendre, el tresor polític més substanciós d'aquella lluita; i no hi ha ni rastre d'aquests tresors en la pel·lícula. Una mica de model organitzatiu, sobretot en el moment de l'assemblea inicial. Gairebé res del procés. Els autors de la pel·lícula perden una gran oportunitat. Els esdeveniments se succeeixen entorn de la relació amorosa d'una jove parella i a la família de classe mitjana de la jove: històries que no aporten res a la pel·lícula. Per què no aprofitar altres històries per a aquest treball de debanament? Es podia acollir a una família que visqués en lloguer una única habitació de pis per a pares i fills, ja que, per exemple, era una situació habitual entre els treballadors de llavors. O per què, fins i tot en el cas d'una parella, durant les vagues no van canviar de valors i actituds més interessants les vivències de dues d'aquests homes i dones?

La pel·lícula 3 de Març mostra la portada de les vagues de Vitòria-Gasteiz: va haver-hi vagues; va haver-hi un seguiment massiu en un moment determinat; la policia va cometre una massacre —una massacre acarnissada i ben representada—; no hi ha hagut reconeixement, reparació o justícia en el futur. Una portada important que hem de continuar reivindicant i recordant, sens dubte. Però la bellesa (po)ètica i la potencialitat política més profunda de la lluita ha quedat oblidada.

Més enllà de les trinxeres guanyades

Una injusta matança, cinc morts, impunitat del poder. Les trinxeres del relat que no sols a Àlaba, sinó també a Euskal Herria, que gairebé ningú qüestiona. Guanys derivats d'anys de lluita. La pel·lícula recull tot això. Els que han guanyat són molts, però els que hem de guanyar no són pocs. I la pel·lícula no aporta res, no arrisca res sobre les claus que avui es disputen o que no són acceptables per al poder.

El feminisme de Vitòria-Gasteiz està lluitant per visibilitzar la participació de les dones en el moviment de vaga i ha aconseguit multiplicar la seva visibilitat en els últims anys. D'una època a aquesta, també demanen a la mare que relati les seves vivències, fins llavors només al seu pare. Enguany s'acaba de presentar un llibre que recull els testimoniatges de les dones. Encara que suggereixi alguna cosa, la pel·lícula no fa justícia a aquestes lluites de llavors i d'avui.

Segons la pel·lícula, els impulsors de la matança del tres de març són els militars franquistes de Madrid, nostàlgics de la dictadura. No obstant això, va ser un grup d'empresaris vitorians els que van acudir a Madrid a demanar que els vaguistes se sentissin més atapeïts que abans. El president de Forjas Alabeses, Pedro Luis Aguirre. La matança es va produir tres dies després.

En la pel·lícula, la posició dins del poder de “canviar algunes coses perquè res canviï” surt derrotada el 3 de març enfront dels inadaptables franquistes. Però vagi amb compte. El 3 de març no reflecteix la postura de la dictadura del passat, sinó la de la democràcia actual. Els que lideraven la transició van establir el límit vermell per al nou escenari democràtic a través dels assassinats, no els que estaven en contra de la transició per la dreta. Martin Villa va dir: “Va caldre matar a cinc persones per a lligar a la resta en cadena curta”.

Martín Villa i Manuel Fraga

Es pot demanar a la pel·lícula i als seus autors que s'arrisquin en aquestes trinxeres sense guanyar? Aquesta és la pregunta que em faig. I crec que sí, perquè els autors han buscat i trobat, i no poc, ajuda, protecció i legitimitat en alguns moviments populars vitorians que lluiten per guanyar aquestes trinxeres. Símbol de l'Associació 3 de Març. En aquest sentit, m'ha semblat dolorós i lleig no fer cap esment directe a Martín Villa i Manuel Fraga. Potser els principals responsables polítics de la massacre, i especialment odiats a Vitòria. Cal recordar que en la campanya per a jutjar a Martín Villa estan immerses diverses associacions de l'Estat espanyol, inclosa l'Associació 3 de Març. Quant a la fragata, que estava representada en l'estrena de la pel·lícula, interpretada per un actor gallec, per què han decidit retirar-la de la pel·lícula?

La pel·lícula que cal veure, sí. Des d'una mirada crítica i valorant les que mostra. La pel·lícula pot servir per a reforçar les trinxeres guanyades. Però en el relat i l'ànima de les vagues de Gasteiz encara hem de buscar i crear en un altre lloc el que hem de guanyar.