Una carta arriba a la revista Oberih d'Ucraïna: “Estimada redacció, us escric per alguna cosa que us pugui interessar”. És un funcionari que escriu, Antsyxkin I. Escriu la V., amb l'alegria i el nerviosisme de qui ha fet un gran descobriment. En l'actualitat, si el nom de la revista és Google, apareix com una “publicació per a recaptar fons per a les persones afectades per la guerra d'Ucraïna”, però en el moment de rebre la carta és en 1993, pocs anys després de la caiguda de la Unió Soviètica, per la qual cosa la carta es refereix al “cop d'octubre”, denominació utilitzada habitualment pels sectors antisoviètics. “Soc el cuidador responsable del Museu d'Etnografia Territorial de Nicópolis”, diu l'autor de la carta. “Mentre revisava alguns periòdics vells, m'he trobat amb un text que m'ha cridat l'atenció. Jo també col·lecciono amb passió textos de ciència-ficció, i per això he reaccionat immediatament”.

Gairebé es pot veure al funcionari ucraïnès, submergit en el seu treball avorrit però entranyable, inclinant-se fos del seu horari de treball cap a les pàgines d'arxiu i obrint els ulls en silenci quan troba el text davant de les seves ulleres, i com li passa un instant al cap pel que va rebre el seu treball. “Al meu entendre, he trobat el text del primer relat de ciència-ficció que es va publicar en l'era soviètica en el territori d'Ucraïna”. Aquest text és el relat d'Aleksandra Kollontai Pròximament (dins de 48 anys).

Jorge Luis Borges estimava la figura d'arxiver, un humil i incansable treballador de les velles biblioteques, que fica el nas en els llibres oblidats i troba, sense esperances, tresors perduts. Així es va imaginar a un altre autor desconegut del Quixot, va publicar notes i comentaris de revistes desconegudes que no se sap si existeixen, pics de la literatura que ningú ha trobat en cap lloc. En definitiva, per a Borges l'arxiver és lector i, per tant, també escriptor –que també és només lector–. La literatura de tota la història humana és un arxiu massiu, i el lector es passeja per les seves prestatgeries amb la innocència de qui no s'adona que tot el que hi ha en elles mai arribarà a llegir en santes. Des d'aquest punt de vista, la literatura no és un conjunt de llibres canònics d'or, sinó un gran oblit. Tots els textos, fins i tot la majoria dels quals no coneixem, estan necessàriament relacionats entre si, i d'alguna manera existeixen en aquesta relació. Encara que estan oblidats, n'hi ha: esperen en l'ombra, al fet que algun lector distret trobi i recuperi per casualitat.

Crec que la imatge de l'anècdota inicial ens vol dir una cosa clarificadora: un funcionari ucraïnès avorrit i anticomunista és la figura que recupera l'existència de la literatura revolucionària.

Fa molt temps que penso que qui s'explori en la tradició literària revolucionària, formaria una versió particular de l'arxiver boresense. Confesso, a més, que aquesta idea es va enfortir visiblement quan vaig llegir que Stalin, per la seva freda i eficaç personalitat, era anomenat “burkide arxiver” pels del seu entorn. Perquè si la literatura en general és l'oblit i l'ombra, què és més oblidat i més ombrejat que la literatura revolucionària? Milions de pàgines i llibres s'han publicat per la comesa de la revolució, condemnats constantment al forat negre, argumentant que manquen de valor, que han quedat obsolets o que els hem superat. No obstant això, les noves generacions tornen als seus llocs a la recerca d'alguna cosa que els serveixi per al seu temps. I com els millors arxivers, cada vegada troben alguna cosa que els serveix.

Els textos de Kollontai han estat alguns dels quals han estat recuperats de manera periòdica per les noves generacions. Nascut a Sant Petersburg en 1872, Kollontai va ser comunista durant tota la seva vida. Es va unir als bolxevics, va ser membre del comitè central del partit en vespres de la Revolució d'Octubre i, posteriorment, quan va ser ministre, va ser la primera dona de la història a ocupar un lloc d'aquest tipus. Es va enfortir especialment en el cas de la dona treballadora i va realitzar importants aportacions teòriques i polítiques. Al costat de molts altres, és a ell a qui es deu el doble esforç polític de la dona treballadora: d'una banda, va treballar perquè el cas cobrés la importància real en el propi moviment socialista, i per un altre, va lluitar contra el feminisme interclaico, l'alliberament de la dona treballadora lligada a l'alliberament de classe i a la construcció de la societat socialista.

Va escriure diversos textos per a il·lustrar aquestes qüestions, i en aquest cas és interessant com es va servir de la ficció i l'escriptura literària per a aquestes mateixes intencions. L'escriptor Kollontai és més desconegut que el polític Kollontai i, no obstant això, en l'època publicada els seus relats i novel·les van ser llegides massivament; entre altres coses, l'esmentat relat de Talp (dins de 48 anys), editat per l'editorial Mnemosyne i penjat en les xarxes, la col·lecció d'amors d'abelles treballadores, que es pot llegir en basca des que Aroa Uharte va traduir, o esmentem.

La novel·la narra la història de Vassilissa, una jove bolxevic, i el seu matrimoni amb Vladimir. A través d'un relat viu i clar d'una mala relació absolutament determinada per la desigualtat de gènere, Kollontai ens dona com a exemple el camí cap a la llibertat de Vassilissa. Però també ens dona més: la reflexió sobre l'amor basat en la solidaritat, sobre la lluita i el compromís, ens dona també idees sobre la nova societat. I així es converteix el llibre, sense cap vergonya, en alguna cosa entre la novel·la rosa i el pamflet: un pamflet rosa.

Precisament amb aquestes dues designacions, la crítica va voler anul·lar la literatura de Kollontai. D'una banda, per escriure històries d'amor protagonitzades per dones, van prendre els seus llibres com a “tema de les dones”. D'altra banda, també van criticar les seves intencions polítiques. “Si escrivissis pamflets de propaganda, arribaries a aconseguir grans coses. En literatura tens menys don”, va escriure un crític a la fi del segle XIX.

Una constant és l'anul·lació sistemàtica de l'escriptura de caràcter militant, com la que es fa des de la condició de dona. Annie Ernaux, la seva Escriptura és un bell ganivet, parla d'una cosa semblant quan parla de “doble obscenitat”. Es refereix al que li retreuen quan escriu sobre temes socials i sexuals, “una doble estigmatització que em fa tornar a la classe i a la literatura popular”.

En qualsevol cas, el text té un caràcter militant. En la novel·la Boltxebike maitemindua, es parla contínuament de com estimar al militant polític, del poc marge que deixen per a l'amor les activitats polítiques del dia a dia, del seu cansament i frustració. Kollontai va dir també d'escriure: “L'única cosa que lamento és que no tinc temps per a escriure. Treball tot el dia, en trobades oficials, en conferències, etc. I la meva escriptura roman immòbil… Però, de fet, és el que més m'agrada”. La mateixa manera d'abordar tots dos temes, com si l'amor i l'escriptura anessin dues cares d'una mateixa cosa que s'allunya dels quefers diaris.

I és que l'escriptura militant té un caràcter particular, no sols per la seva intenció, sinó també per la vida de qui l'escriu. No és el mateix escriure que tenir l'oportunitat de dedicar-se només a això o de tornar d'una reunió política, a la nit, amb el dia de treball al matí en calma. Ernaux va repetir: “Estic convençut que som productes de la nostra història i que això està sempre present en l'escriptura. Per tant, condicionen la narració familiar, l'origen social, les influències culturals i, per descomptat, les condicions derivades del sexe. El meu és una història de dones, per què desapareixerà, com màgicament en el meu escriptori, deixant només a l'escriptor pur?”. I jo, a més del que ell diu, estic convençut que l'escriptura del militant també deixa alguna cosa que no desapareix en el text.

Per això, l'arxiver que torna als seus vells llibres trobarà en el text, en la seva intenció i en la seva essència, la passió per la lluita. Una vida dedicada a la lluita present. Ho trobarà en el relat pròximament, cridant al jove protagonista: “La vida està en lluita, en cerca sempre rebel!”. Trobarà, al final de la novel·la Boltxebike maitemindua, l'alegria i la llibertat de Vassilissa, dient-li al seu amic:Visquem, Gruxa, visquem! I l'arxiver pot, potser, recuperar alguna cosa que li serveix d'alguna cosa encara que estigui oblidat dels textos que hi ha.