El 20 de maig entrarà en vigor l'última reforma de la Llei d'Estrangeria. Què hi ha darrere d'ell?

Encara estem analitzant l'impacte, però sembla que la voluntat política que subjeu a la reforma és clara: Derogació de la Iniciativa Legislativa Popular del moviment "Regularització ara". De fet, la iniciativa ciutadana suposaria la regularització de moltes persones que es troben en situació irregular.

Entre altres coses, la reforma farà que els terminis per a aconseguir la regularització siguin més curts, no?

La reforma pretén, suposadament, reduir els terminis per a aconseguir la regularització, agilitzar tràmits i simplificar-los. És cert que el termini baixarà de tres a dos anys. No obstant això, només es concediran permisos de residència a les persones que, com fins ara, compleixin determinats requisits, i se sol·licitarà cita en les oficines d'estrangeria per a la seva tramitació, en les oficines amb més volum de treball i menys personal. No serveix de res que el legislador es proposi regularitzar a les persones si després no hi ha personal suficient per a resoldre aquests expedients dins dels terminis establerts.

Què suposa aquesta sobrecàrrega d'oficines?

Per posar un exemple, avui dia la resolució d'un expedient té una durada de set mesos, a pesar que la llei estableix clarament que l'administració té un termini màxim de tres mesos. En conseqüència, una persona que estigui a l'espera d'un expedient, si vol treballar, haurà d'esperar en la pràctica altres set mesos, a més dels dos anys exigits per la llei.

L'impacte de la reforma en els sol·licitants d'asil ha causat polèmica.

Sí. La reforma provoca una gran incertesa en molts dels migrants que compleixen amb els requisits d'accés a l'asil. Els sol·licitants d'asil són persones perseguides per la seva orientació sexual, ideologia política, religió o nacionalitat, i no sabem què passarà amb ells. La reforma deixa aquí un buit, i per a exigir la regularització per l'arrelament hauran de renunciar a l'asil. És a dir, les persones més vulnerables es veuran obligades a renunciar a l'asil per a regularitzar-lo.

La reforma de la llei tampoc dona solució al problema actual amb l'arrelament sociolaboral.

No. No pot ser que una persona arribi aquí amb un visat de turista, tingui un contracte de treball en el termini de tres mesos que dona el visat i, no obstant això, hagi d'esperar dos anys per a regularitzar. Haurà de romandre en uns llimbs jurídics durant dos anys, amb cura de no rebre cap procediment sancionador, amb tot el que això suposa: despesa econòmica per a ella i per a l'administració, desgast físic i psicològic... La reforma no dona solució a això, per això algunes institucions li han posat recursos. De fet, a l'entrada en vigor de la reforma s'obriran les portes als recursos i a les instruccions, i no sabem el caos que això portarà i com afectarà les persones migrants.

En la pràctica diària, es compleixen els drets i llibertats de les persones migrants que estableix la llei?

Des del punt de vista legal, existeixen mecanismes perquè les persones migrin de manera segura o regularitzin la seva situació. Quin és el problema? Que es posen moltes traves i obstacles perquè aquestes persones puguin fer ús de la llei. Cada dia veiem que les institucions vulneren sistemàticament la Llei d'Estrangeria.

On es veuen aquestes vulneracions?

Pensem, per exemple, que un migrant anomenat Mohamed vol migrar a Espanya. Té esposa a Espanya i compleix tots els requisits per a una reagrupació: ha comprovat que té recursos econòmics, que no té antecedents penals, que té un habitatge adequat... L'Oficina d'Estrangeria i la Subdelegació del Govern li han concedit un permís de residència, però quan arriba la resolució favorable del Consolat del país d'origen, es posa fre a la petició i se li impedeix accedir al que la llei li permet. La regularització permetria la integració de les persones estrangeres en la societat espanyola i el seu accés a ella a través dels llits segurs, legals i ordenats als quals es refereixen les institucions. Però aquest fre es col·loca sistemàticament per a evitar la regularització.

Algunes organitzacions també han denunciat que se'ls nega el padró a persones no regularitzades.

Es prohibeix a un gran nombre de persones migratòries el dret i l'obligació d'empadronar-se. No oblidem que és una obligació, tant per a aquesta persona com, sobretot, per a l'Ajuntament, empadronar a la població resident en aquest. L'empadronament dona accés a altres drets com la regularització, la targeta sanitària o els serveis socials. Però els impedeixen l'empadronament: a vegades, els arrendadors de la llar i, en moltes ocasions, els serveis socials. En moltes ocasions, el personal de l'Administració els demana proves per a assegurar que viuen en aquest poble. Però si l'únic mecanisme que té aquesta persona per a demostrar la seva residència és el dels serveis socials i els serveis socials li exigeixen proves, com el demostrarà? No té sentit i bloqueja als migrants. Segons els discursos que s'estan estenent, la migració sembla senzilla i senzilla. Però la realitat és una altra: no hi ha res fàcil i al llarg de tot el procés es vulneren els drets de les persones més vulnerables.

La llei orgànica reguladora dels drets de les persones immigrants també es refereix als seus drets d'integració.

La llei no serveix per a res si aquests drets són reprimits i menyspreats una vegada i una altra i no es compleixen. No podem complir la llei d'integració de les persones si prohibim l'accés al sistema a les persones immigrants: si no els deixem empadronar-se, si els impossibilitem regularitzar, si no els deixem treballar de manera legal i, en definitiva, si els privem de la possibilitat de ser amos de si mateixos. I si per a aconseguir-ho cal passar anys, a què ens empenyem a aquestes persones? A l'exclusió total. Les deshumanitzem completament i després les etiquetem com a vulnerables, perquè no els deixem entrar en el sistema.

Els discursos anti-immigració sovint utilitzen el concepte d'inseguretat.

Les persones preocupades per la seguretat han de saber que l'única manera de garantir la seguretat és donar més drets a tota la ciutadania. És a dir: garantir que ningú del seu barri, poble o ciutat no està en situació d'exclusió social és el camí per a construir pobles més segurs. Aquest és el veritable problema: que les persones de la nostra comunitat estiguin condemnades a l'exclusió social total.

També es produeixen transgressions legals a les fronteres?

Sí. I no sols en territori espanyol. Hem expulsat les fronteres i les hem deixat en mans de països que no respecten els drets humans. Nosaltres aquí tenim acords, lleis i directives sobre drets humans, però paguem a altres països perquè facin el treball brut. Tenim les mans tacades amb la sang de la gent que mor a les fronteres. Dir que respectem els drets de les persones no serveix de res, si també traiem les fronteres fora, militaritzem les fronteres espanyoles i posem tanques perquè la gent no passi.

Els missatges d'alarma s'han reavivat perquè "ja arriba massa gent" i s'estan produint escenes de pànic.

De les Illes Canàries, en 30 anys, 255.000 persones han entrat en territori espanyol. Però si tenim en compte que en dos anys s'han rebut a 190.000 ucraïnesos, el número de Canàries no és molt elevat. Llavors, a qui li interessa transmetre una sensació d'alarma? És evident que darrere d'això hi ha una intenció política i un racisme evident.

Com es poden crear alternatives legals perquè hi hagi vies segures per a migrar?

No hi ha necessitat d'alternatives, bastaria amb complir la llei actual. N'hi ha prou que una persona que tingui la documentació i pugui pagar un bitllet no s'oposi al fet que s'acosti. Si no posem dificultats a les persones procedents d'Europa o els Estats Units, per què no fem el mateix amb les persones que venen del Sud?