Es troba amb dos amics que formen la parella, comença a parlar amb ells i un d'ells, barrejat, diu una llista d'esperança en lloc d'una llista d'espera. La seva parella s'adona, però dissimula bé. L'autor del conte està aprenent basc i està a l'espera dels resultats de l'estudi realitzat recentment. Més tard m'he assabentat que no ha superat la prova i que està bastant desesperat.

Ens acomiadem i jo recordo el lapsus: “Bon joc de paraules per a parlar de les llistes d'espera d'Osakidetza; esperar que esperi la cita, que et diguin alguna vegada”, he pensat en mi. I a continuació se m'ocorre que, com no podia ser d'una altra manera, en Twitter pot ser un èxit, i potser es pot viralitzar, en la meva modesta mesura. O, quins dimonis, per què no escriure la pròpia columna d'ARGIA sobre aquest tema.

Però em quedaria amb l'humor en Twitter, i que els comptes d'Osakidetza no estan per a anar a laminar i a rajear, per a caure amb un acudit escàs. En el moment en què escric tinc un ull lleugerament enrogit. En la cita telefònica la infermera m'ha fet una espècie de diagnòstic sense veure'm de front. Però he anat a la farmàcia a la recerca del col·liri recomanat i el farmacèutic ha realitzat un diagnòstic completament diferent, observant al meu ull de prop. En la meva pròxima cita telefònica amb la infermera m'ha semblat que he hagut de pressionar una mica per a aconseguir una consulta presencial amb el metge. A qui beneficia el chisteo en xarxes socials?

He avançat amb el Pla B, evidentment, i ara que estic bastant avançat amb la columna m'he adonat que potser el meu amic no deia la llista d'esperança, sinó la sala d'esperança, en lloc de la sala d'espera, per descomptat. I si fos així, que no estic segur, em semblaria encara millor joc de paraules, podria tenir altres sentits substanciosos. Però a on em porta això?

Al final, he pensat que la llengua pot ser molt productiva per al desenvolupament del pensament, però de seguida he vist l'altra cara de la moneda: quin pot ser de superfície, si no la dona per a molt més. I traslladant-me a mi mateix, no he arribat a la conclusió que els límits del meu món són els límits de la meva llengua, com deia Wittgenstein, sinó que el meu pensament –o, en el meu cas, el caos de les idees soltes– està condicionat en part per les ocurrències derivades d'un joc de paraules excèntric. A vegades gairebé fins al límit.