“A més de començar a estovar la normativa, en la dècada dels 80 es va produir un altre canvi important: els departaments de màrqueting van prendre el control dels laboratoris farmacèutics en lloc dels de ciència”, diu Juan Erviti. El resultat seria un comportament que es retreu a la farmaindustria amb freqüència: fer la major inversió en promoció i arriscar poc en la producció de medicaments que suposarien avanços reals, però que són difícils de desenvolupar i costosos.

Així, molts autors han subratllat que la majoria dels nous medicaments que llancen les companyies farmacèutiques són simples variants d'uns altres ja existents que suposen una molt petita millora terapèutica o, com hem vist, a vegades ni tan sols això. S'utilitza la frase "em too" (també jo) en anglès per a denominar-los.

“D'aquesta manera, produeixen els nous productes amb bastant facilitat, sota la protecció d'una patent de vint anys”, explica Erviti, “si aconsegueixen establir un alt preu de venda, guanyen molts diners. Segons el Departament de Salut del Govern de Navarra, el 85% del que surt al mercat és d'aquesta mena de productes. “El 15% restant són molt bons medicaments, però el que la gent no sap és que al voltant de dos terços d'ells estan desenvolupats pel sistema públic estatunidenc, no pels laboratoris privats”.

Als EUA s'ofereixen molts fons públics al desenvolupament de medicaments, i la llei permet que els funcionaris que han desenvolupat la molècula embenen la patent a una empresa privada sense que el Govern obtingui un cèntim. “Amb aquest sistema, les farmàcies compren barat i el venen a un preu molt alt”, explica Juan Erviti, “observant constantment el que fan en universitats i centres públics dels EUA”.

Una altra conseqüència és que hi ha massa medicaments. “A Espanya el sistema públic finança 10.000 medicaments”, explica el farmaólogo Joan Ramón Laporte, “però només es necessiten uns 400. Qui és capaç de conèixer bé 10.000 coses?”.