Quan l'interès polític més bàsic és la defensa dels valors de la propietat privada, les institucions de poder, encara que siguin públiques, estan regides pels interessos de les propietats privades. “Correspon a l'Ajuntament concedir aquesta autorització quan se sol·licita la llicència d'enderrocament, no és opcional. (...) en cas contrari seria prevaricació” (encara que la sospita judicial és diferent). I així, el cas de Kortxoenea es converteix en “alguna cosa entre particulars”. Són paraules de la regidora de Cultura, Mirin Azkarate. Tan espantada com la pràctica mafiosa dels especuladors és la protecció que les institucions públiques han donat a la pràctica. La pitjor contradicció de la democràcia és l'econòmica; la por, per contra, la cultural.

Buidar. Demolir. Construir. L'espai i la seva producció han estat l'activitat clau en l'últim cicle d'expansió de l'economia mundial. En altres paraules, el capitalisme global ha intentat superar les seves pròpies contradiccions a través del procés de producció i destrucció de l'espai. I la violència caracteritza l'urbanisme neoliberal tant com el consens que s'intenta en el si de l'hegemonia. El revers de la mateixa moneda.

La dinàmica de lluita, devastadora i asimètrica per a adquirir la propietat de l'espai, porta amb si conflictes, contradiccions i enfrontaments d'interessos insuperables. La violència ha canviat dràsticament el comportament de la població i, en conseqüència, les maneres d'entendre i fer la ciutat també han canviat. La violència ha suposat la ruptura de les relacions socials entre tots dos països. Ha estratificat el territori i les formes, materialitzant els límits materials i virtuals; caracteritzant els conflictes identitaris, de classe i de gènere. Vivim en ciutats dissenyades per l'estètica del terror. Com més por, més fragmentària és la societat. I el terror conquistarà fàcilment la ciutat dividida. No obstant això, no s'accepta com a tal tota violència. La fragmentació, la segregació, la gentrificació, l'apropiació especulativa del territori, la degradació del medi ambient... es difonen ocultes o marginades davant la creixent demanda de seguretat excloent i generalitzada derivada de l'auge de la possible criminalitat. És a dir, que en el barri s'aixequi un nou edifici i, l'endemà, es mogui perquè el cafè i el lloguer han augmentat, es pot violentar.

La violència que s'ha produït en el desallotjament del Gaztetxe Kortxoenea, no obstant això, és explícita i evident. El que no genera dubtes, encara que sigui nou per les seves formes i formes en l'entorn. Seül, Delhi, Shangai, Pequín, Londres, Madrid, Barcelona… i ara també Donostia. Després de l'ensulsiada de l'edifici convertit en símbol d'una cultura alternativa i auterizada, Donostia-Sant Sebastià ha entrat en una d'aquestes llistes mundials que tant agrada a les autoritats. En la llista de ciutats que han estrenat la cultura de la violència amb puñeteros i pals de ferro en qüestions especulatives en l'àmbit urbanístic. Recentment, Sant Sebastià ha estat guardonada amb un premi europeu d'urbanisme atorgat per l'Acadèmia d'Urbanism-Urbanisme. El jurat avalua exemples de bones pràctiques urbanes en àmbits com a lideratge i govern, comunitat, benestar i capacitat d'aprenentatge. I ho hem après en aquest Donostia School of Medicine propi. La contractació dels assaltants assalariats per al desallotjament d'un edifici que l'empresari, que no ha obtingut una ordre de desnonament, pretén demolir-ho costi el que costi, era cosa remota, malgrat les pràctiques ja observades: Primer a la casa ocupada Maison 13 de Bilbao (2014) i després en la zona social ocupada Itsas Gain de Donostia (2015). Observi's el lector que no estem parlant de treballadors de l'empresa privada de seguretat, sinó d'una colla d'homes presumptes, sense uniforme, disposats a colpejar a l'urko a canvi de diners. Només dependent dels diners, el pagador com a única autoritat. Ells han robat, en la Capital de la Cultura, la qüestió de la mateixa cultura.