“Terra d'Aiala, tombeu tu Bizkaia, tombeu tu Castella, Orozko al coll, Llosa en el ventre, Bilbao està sobre el teu cap, la mar de Bizkaia és a prop, a sis llegües, la mar de Bizkaia recollit, terra d'Ayala, terra sagnant, Luiando, Llodio, Lezama, Amurrio, Untza, petita jeografía, llarga història (…)”. Gabriel Aresti venia amb tren tots els dies, tran-tran, de Bilbao a l'empresa Fustes de Llodio. No va ser aquí molt temps, però sembla que va poder conèixer la comarca i als seus habitants. Així ho demostren les línies superiors que hem robat d'un llarg poema seu. O els següents: “Aquí, en aquest comtat, en la terra d'Ayala, Arrastaria, Izarra, Gordeliz, Llanteno, Luxe, Beotegi, Larrinbe, Delika, l'home mata i roba, si us plau, les aigües ràpides, abans netes, ara brutes, us emporteu al mar tanta maldat de l'home miserable en aquesta terra...”.

Es veu que no estàvem, pel que sembla, contents amb Aresti. La llista dels nostres pecats pot ser llarga, però potser la més greu de totes és aquesta: “Les aigües que es dirigeixen a la mar càntabra, Altube, Okendo, Nervión, la terra d'Ayala, una vegada basca, ara terra erdaldun, d'Urkabuztaiz a Laudio, netegeu, també Orduña, unida a Guernica, netegeu la terra que guarda Bizkaia de Castella (…)”.

Com és sabut, la poesia d'Aresti és un martell, i els ayaleses ens passem amb un embalum dolorós al cap per aquesta Aiaraldea de pedra silenciosa, humil, bruta i veritablement tràgica.

El començament de tot

Però comencem pel principi. Anem al bressol de l'aigua, que ha de purificar els nostres cors, a Delika, un poble amagat que descansa en les faldilles de la serra de Gorobel. Allí començarem aquesta ruta per als valents, des de l'infern, al costat del bar L'Infern. Després d'uns passos més enllà, després d'observar els primers lloros del nounat riu Nervión, estrenyem bé les sabates, tirarem la motxilla a coll i ens dirigirem al santuari de L'Antiga a Orduña, des de l'infern al cel. En el camí, Tertanga i el seu bedoll i la seva font, roures, fajos, el primer raïm, el silenci, les campanes de vaques que a vegades trenquen el silenci, clon-clon, un ampli cel, unes parapents que a vegades trenquen el cel i l'embassament de Gartxeta que dona beure als d'Orduña. Primer avís per a l'aigua lliure nounada.

El Santuari de l'Antiga o Església Vella és un temple barroc del segle XVIII, amb l'escut d'Orduña tatuat en la pell i un bell àrea de descans en el pòrtic, a l'ombra dels arbres que volen conquistar el cel. Val la pena una ràpida mirada a l'interior per a descobrir la seva grandesa. Però és millor no tancar l'orella a la crida de Déu, perquè cal marxar immediatament. Tenim un llarg camí per davant.

És el moment d'acostar-nos més a la serra de Gorobel, que ens protegirà al llarg de tot el camí. Aquesta gegantesca tanca rocosa de 25 quilòmetres d'Orduña a Artziniega, de Txarlazo a Angulo, és la frontera natural entre Euskal Herria i Castella, d'aspecte elegant i cruel. Només cedeix en l'hivern, quan es veu dominat pel remolí de boira, anomenat coca de boira, que gairebé no es pot veure en una altra part del món.

Cal anar a Lendoñogoitia per la carretera, la qual cosa ens situarà, per descomptat, davant les dures primeres rampes del dia. L'esforç, no obstant això, té el seu recompensa, ja que quan arribem a l'esplanada de la font de La Barraca ens adonarem. Llargues prades verdes, muntanyes amenaçadores de Bedarbide i Solaiera, el dolmen de les Landes Altes, en les quals encara queden unes poques pedres, i el pes del silenci, estripat pel vent.

En arribar al poble de Lendoñogoiti continuarem pujant fins a arribar al camí ral de la Sopeña que en l'Edat mitjana utilitzaven els comerciants i venedors. A partir del camí, que mostra amb orgull les velles llambordes, no ens queda més remei que seguir la senda del GR284 fins a Maroño, sempre amb la respiració sigil·losa de Gorobel al costat de l'orella esquerra i fiuca. Només sortirem un moment del camí per a visitar Agiñiga, un poble més elegant. Al poble que ha popularitzat el formatge, guanyador del concurs de formatges Idiazabal de l'últim dilluns d'octubre de 2014, va ser un formatge d'Agiñiga, ens ho farà un teix recentment plantat en la plaça del poble.

De tornada a la GR284, haurem de dirigir-nos cap a Madariaga, descendint pel camí pel bosc de Gorobel per primera vegada. Una vegada arribats a la carretera, aviat arribarem a l'embassament de Maroño, una presó d'aigües lliures tan miserable com espectacular que protegeix la serra.

Després d'una caminada de vint quilòmetres, que també es pot fer fàcilment amb bicicleta de muntanya, ens mereixem un descans almenys. En aquesta zona de Maroño no falta una casa rural on poder sopar i dormir amb dolçor per a reprendre el retorn.

El complicat que és tornar

Diuen que és el més difícil que es pot tornar, perquè mai es pot anar al mateix lloc que al principi, ja que és una altra aigua la que arriba ara pel mateix llit. I nosaltres també, amb els camins atapeïts, som un més. I, no obstant això, moltes vegades no tenim més remei que tornar –almenys, a la recerca del cotxe que deixem en Delika–.

Sortim per la carretera de Maroño en direcció a Belandia, seguint el llit d'un dels rierols que es dirigeixen a l'embassament. Aviat ens trobarem, una mica separats de la carretera, amb un vell molí abandonat, mut testimoni del pas de l'aigua, que encara no sap que l'acabarà presoner.

Passem per Belandia, pugem el port per la carretera, ens sumim en el silenci dels pals elèctrics que chirrian i baixem a Lendoñobeiti a tota velocitat atrets per aquest petit i divers poble. Santuari, església, ermita, petita presa, molí, casa torre de 700 anys d'antiguitat... Tindrem l'oportunitat de descansar una mica les cames i gaudir de les aigües del riu i de les pedres superposades l'una sobre l'altra.

Deixem enrere la carretera i prenem la sendera que ens porta des del cim de Lendoñobeiti a Zedelika. Envoltat de prats, tindrem davant els nostres ulls l'ampli i llarga vall que no podem permetre'ns en un sol cop d'ull. I clon-clon, fiu-fiu, firin-faran, zaunk-zaunk, bramant, beee…

Abans d'arribar a la calcària, tornem a sortir a la carretera, i després d'un ràpid descens, gairebé involuntàriament, tornem a tenir a la vista l'arbreda del santuari de l'Església Vella. Ara només ens queda desfer el camí recorregut el dia anterior, després de gairebé vint quilòmetres més, per a arribar fins a Delika, deslligar-nos les sabates i enfonsar els peus adolorits en el riu nounat, que ara porta una altra aigua. Davant la porta de l'infern ha arribat el moment de dir adeu al silenci de pedra i aigua, sense adonar-nos que ara el portarem dins del que és.

Ja no som, per fortuna, les persones grises que estàvem ahir plenes de sorolls i de sorolls.

Viatger, tanca els ulls de nou. Tot el que veus i sents ara és Aiaraldea. Benvingut siguis. “(…) he vist moltes vegades aquí, de l'església a casa, de la fàbrica al carrer, a l'home dolent d'Ayala, al qual Déu acabarà perdonant...”. Nosaltres, viatger, a l'espera del perdó de Déu, li esperarem a la riba del camí, recolzat en una pedra.

“En aquest comtat l'home sofreix molt, treballa intensament, a penes es fica al llit amb la dona, gana regularment els diners a la fàbrica i després s'ajup en la solera, viu noblement durant vint anys, i al final li atabala el cap un aire malvat i mata al seu vell pare o a la seva jove filla barata, després d'haver romàs tant de temps amb suor del front”. Potser és millor que no ens trobem pel camí.