Quan estic melancòlic, la qual cosa més record és de la meva mare. L'altra vegada vaig rebre una mala notícia i, per primera vegada en molt de temps, vaig sentir l'impuls de cridar-la instintivament. Em vaig sorprendre de la proximitat de la necessitat. M'agradaria poder sentir el seu suport d'alguna manera.

Va haver-hi una època en la qual vaig tenir la temptació i gairebé el projecte d'escriure un llibre titulat Amari, que al principi volia estar compost de poemes dedicats a la meva mare, però de seguida, perquè la proximitat del sentiment m'impedia mesurar la qualitat de l'obra, sense un poema sobre ella, que es quedaria com un homenatge, només amb el títol. No obstant això, per a justificar el meu nom, havia de trobar una cita adequada. Amari, en llatí, significa “ser estimat”. El llibre mostraria el revers de l'amor (aspecte passiu). La cita que se li va ocórrer, “Si vis amari, mestressa” (Si vols ser estimat, mestressa), era una clara còpia d'una famosa frase: “Si vis pacem, per a bellum”.

Només faltava a qui atribuir la cita. El més senzill, tenint en compte el que va escriure, era Sèneca. Al saber que es tractava de la frase pronunciada per Sèneca, em va semblar inversemblant la que havia escrit a Lucilio en la carta número 9. Però no em va sorprendre tant, que Sèneca va llegir tot, ho va veure tot i ho va dir tot, com gairebé va cantar Jacques Dutronc: “J’ai tout dl., tout vu, tout bu” (Llegir-ho tot, veure-ho tot, he begut tot).

Per cert, he intentat buscar l'origen d'aquesta lletra de Dutronce, que crec haver llegit en una altra part, la de la senyora de Sevigné, diria jo. Però el més semblant que he trobat, expressat en tercera persona, és el principi d'un text de La Bruyère: “Arries l'ha llegit tot, ho ha vist tot”.

El que sembla clar és que tot està dit. L'única aportació que he pogut fer a la literatura basca per casualitat, la línia “tot és dit, però no jo”, és la formulació d'una òbviament impensable qüestió en la qual el mèrit, si haig de ser coherent, no me la puc donar a mi mateix. Encara no he trobat a ningú que ho digués. Des d'aquí m'agradaria demanar la col·laboració ciutadana per a buscar a l'autor de la cita i aclarir la meva insignificància literària.

Soc conscient de la dificultat, si cal parar esment a la literalitat. Fins i tot Borges, el gran orador, no sempre va encertar amb les paraules correctes. Confessava en un poema: “Cito malament a Virgili” (ho esmento malament o –com Juan Garzia compacta a Borges en tornar). Un error advertit, buscat, pot ser una de les claus del cultiu poètic. Borges pot vanagloriar-se, almenys una vegada, de què va parlar de la lluna, que va millorar a Virgili, en el que, segons em va dir, no havia esmentat bé.

I no és fàcil, perquè un dels autors més citats de la història és Virgili, vers sempre en directe. Jo he trobat esments molt estranys, de Virgili. Dylan Thomas ens dona en un poema aquesta línia surrealista: “The white bear quoted virgil” (L'os blanc va esmentar a Virgili). Acabo de saber d'on va treure Thomas la imatge i la va prendre a Anatole France, una jove odiada pels surrealistes. En la novel·la L'illa dels pingüins ocorre el següent: “Sobre un bloc de gel (...) estava asseguda una ossa, amb la seva cria en braços, i Mael li va sentir murmurar lentament aquest vers de Virgili:Incipe, parve puer. Llavors l'ancià, ple de tristesa i de torbació, va plorar”.

Incipe, parve puer: Comença, hijito meu. He buscat la continuació de la cita a casa de Virgili. Incipe, parve puer, risu. Comença, hijito meu, somrient.
Sí, mare, ho intentaré.