Ja s'ha escrit molt Moroak gara behelaino artean, de Joseba Sarrionandia? assaig al llibre amb motiu del Premi Euskadi. Els excessos han estat nombrosos, però el més alarmant m'ha semblat l'actitud del Departament de Cultura del Govern Basc. De fet, un dels dos, o l'obra i trajectòria intel·lectual de Sarrionandia, són els responsables d'aquesta, o, sent conscients d'això, han actuat amb mala fe a conseqüència de les pràctiques polítiques. No sé quina de les dues opcions és la més menyspreable.

Els que han defensat que Sarrionandia té dret a rebre el premi han recorregut a mitjans semblants: que el criminal més cruel també pot fer una bona literatura, que si es compleixen les bases del certamen té tot el dret a aconseguir diners, etc. Tots ells estan molt bé, i tenen tota la raó, però a gairebé ningú li he sentit parlar de l'obra o del pensament de Sarrionandia.

Perquè, entre altres coses, tot aquest escàndol s'ha creat perquè Sarrionandia és "una persona que mai s'ha penedit de la seva militància", segons un comunicat del Govern Basc. És sabut que aquest discurs del penediment és tan trampós i sinistre. No sé, per exemple, si Mario Onaindia i Kepa Aulestia, dos dels principals referents intel·lectuals de l'actual Govern, s'arrepentieron d'haver militat en ETA en el seu moment, però el que sí que tinc clar és que els seus escrits no arriben a la rasa dels escrits de Sarrionandia quant a profunditat intel·lectual i perfil democràtic de la crítica de la violència i l'autoritarisme. De fet, no hi ha més que llegir bé la seva obra, llegir a l'Amic congelat amb una mínima destresa, llegir la seva abundant poesia, no diguem els seus llibres d'assaig, per a adonar-se que en el nostre entorn a penes es pot trobar un pensador progressista, crític i democràtic com Sarrionandia –en el sentit més original i honest de la democràcia–. Ja és hora de posar potes enlaire la mítica figura de Sarrionandia –per a alguns terroristes, heroi per a uns altres– que entre tots hem creat; per a deixar d'utilitzar Sarrionandia com una pilota de ping-pong, per a tirar a les escombraries les bosses amb la imatge de Sarrionandia. I a llegir els seus llibres. Afortunadament, perquè ell mateix ha escrit al seu favor; desgraciadament, a pocs els interessen i pocs els escolten.

Més enllà dels llibres de Sarrionandia, també es poden llegir les entrevistes que se li van fer. Fins al periodista José Luis Barbería, especialista en ciència-ficció sobre la política basca, s'ha fet eco de les declaracions “sorprenents” que va fer l'escriptor de Iurreta a la revista Gogoart. No és una excepció, també en Els Inrockuptibles ha dit coses molt significatives. “Les armes, de fet, em semblen un desastre (...) estan dins de les tècniques autoritàries, són instruments de poder”. Presentar a algú com un terrorista despietat i avorrit és organitzar una campanya de difamació injusta davant l'opinió pública. Però el que encara és més greu és que aquesta campanya vergonyosa parteixi dels poders públics, que s'encarregui de la cultura basca i de cuidar als seus membres des del departament que li ha correspost.

Si a conseqüència de les pressions polítiques se'ls ha obligat a fer tot això, se'ls ha obligat a dimitir dignament; si realment pensen els que han dit i escrit, tenen un greu problema, perquè demostren que són ignorants absoluts de l'obra d'un dels més alts escriptors bascos.