Recentment s'han celebrat eleccions sindicals en l'ensenyament públic. El guanyador ha estat la majoria sindical basca, LAB, STEE-EILAS i ELA. En canvi, els perdedors han estat CCOO (i UGT), els que s'han fet amb el Departament d'Educació; els que han signat en minoria un conveni amb el Departament (és a dir, amb ells mateixos)... És evident que han estat castigats pel presumpte sindicalisme espanyolista i, per extensió, el Departament d'Educació, que dirigeix Celaá.

La mateixa
Isabel Celaá, en línia amb la valoració dels resultats, ha assenyalat que les eleccions polítiques i sindicals són coses diferents en la premsa i que ella té majoria política i social. La majoria política, per descomptat, és veritable –una altra cosa és com ho ha aconseguit– però la de la societat em sembla que ja és més que dir. En qualsevol cas, igual que els clients de MediaMarkt, Celaá no és un eslògan i, el reconegui o no, sap quins han estat les raons per a una revolució de grandària, ja que són bastant evidents.

D'una banda estan les que es refereixen a l'àmbit de la pròpia educació: com s'han obstinat, en detriment del basc, en la incorporació d'altres llengües a l'escola –el que de per si mateix estaria bé, si es fa amb tacte i de manera consensuada-; com han transformat el programa Irale, entre altres coses, tractant de suprimir el curs per a treballar la cultura basca, que en certa manera l'han aconseguit; com volen entrar a l'escola, com a educació per a la pau. D'altra banda, les causes de l'entorn de treball també han tingut un gran pes en el succeït. A més del “acord” per a retardar l'edat de jubilació que han signat a Madrid CCOO (i UGT), etc., hem de tenir en compte que s'han implantat tot tipus de retallades en els centres, sobretot en les substitucions. Per exemple, en el meu centre d'ensenyament han estat/estan alguns companys/as sense donar-se de baixa o retardant –incloses les intervencions– per a no molestar als altres...

El
conseller no canviarà de rumb, segons ha dit el conseller de Sanitat. Hi ha espectacle, però, en aquest cas, li serà molt difícil dur a terme els seus plans a través de la imposició, ja que cada vegada tindrà més enemics als treballadors.

Les
eleccions se celebraran pròximament en Osakidetza, i també és coneguda la inquietud que existeix entre els professionals sanitaris. Potser és una mica breu, perquè no comprenc que, tenint als meus subordinats enfronti, mantinguin fermament el seu propi.
Bengoa no ho sé, però Celaá no és el lema.