En aquella població ombrívola, convulsionada i terroritzada per les inundacions, hi havia també una televisió, i no una sola cadena, sinó tres. Molts dels habitants del lloc esperaven l'arribada de la quarta cadena; no obstant això, la senyora Eraso els trencava el somni en deu mil trossos i trossos, dient una vegada i una altra: “Enguany no, potser ho fem l'any següent”. Malgrat

la seva joventut, la vulgar televisió havia adoptat modals d'ancià. Practicava el pitjor que són: la censura i el càstig. Als trenta anys, la televisió d'Ausiabartza tenia totes les excuses d'un camell vell de cent noranta anys.

Els informatius eren coixos i pulseros. Quejigos. Però, com deia el seu director, Eros Gezurtegi, tots els ressaca i les malalties venien de fora: “Què és el que té la culpa, i no

nosaltres”. FATIGA GREU. El poble va començar a veure el terrible espectre de la mort negra de la televisió. I va alçar el doll. Fort. Va preguntar al rei de la ciutat si no era possible que aquella televisió entrés en raó. La resposta va ser un acord entre els seus senyors pel qual s'obligava el poble a posar-se les ulleres negres de fusta per a veure la televisió.

Van escriure els poetes, van cantar els copistes, van dir els narradors: “Així no anem a cap part”. I la resposta va ser llevar la veu a l'oposició política en els informatius. Els treballadors es van queixar que així no podien fer el seu treball amb la mínima qualitat. La resposta va ser llevar les màquines d'escriure de la redacció.

Tot s'havia convertit en una excusa per a aquella televisió, un fred si no era la calor. Al final, també van canviar el nom dels informatius. I així, van batejar amb el nom de Gezur On el que va ser Egun On.

CARTA A L'OLENTZERO. Havia agafat Ausiabtza sense poder suportar-la: havia pagat la televisió amb els diners de tots, però ningú podia veure-la. El rei no volia canviar la situació. El Parlament no tenia forces per a tirar al mestre del Mentider. La Universitat no sabia com aconsellar a la societat.
Els nens de l'escola van prendre la decisió més raonable: S'acostava Nadal i li van escriure una carta a l'Olentzero. El que els polítics, els agents culturals, els pensadors, els dirigents sindicals i els capellans no podien fer era veure si el carboner podia.
La resposta de l'Olentzero es va avançar a Santomas. Una targeta va caure a les mans de qui estava comptant des de l'escenari els resultats del sorteig de la truja.Va posar el micròfon correctament i, amb els genolls tremolosos, es va posar a llegir la carta.
“Benvolguts nens –deia el carboner en la postal–, jo no puc fer gens impossible. Ens hem ajuntat Urlia, Sandia i Berendia en la fageda, i no hem recollit forces suficients per a aconseguir el que vulgueu”. Segons el carboner, una vegada finalitzades les obres de Nadal, els

Tres Reis Mags en la llunyana Pèrsia, l'Hermes de les ribes muntanyenques de Macedònia i els gnoms de les profundes mines de la Patagònia serien cridats al sinodo de primavera. Tant de bo es pogués fer així alguna cosa per a corregir aquell desastre i aquella miseria.se
va dir a si mateix el locutor: “També hauríem de parlar amb la Verge d'Unbe...”. Una pluja

copiosament va començar a caure sobre la plaça. El porc es va escapar precipitadament. La mentida va reaparèixer en la televisió set vegades setanta.