Aquest reportatge no vol ser una cançó de morts, ni la nostàlgia dels vells temps, ni una sèrie de pàgines plenes d'efemèrides. Més que relatar una biografia, ens ha semblat més adequat parlar de l'ombra que té Aresti en els lectors i escriptors d'avui dia. Si la història de la literatura es construeix en aquesta època, cada nova època s'assembla a una mudança; i, com tots demostraríem alguna vegada, els llibres són les víctimes preferides de tot transport d'andròmines. El que no és imprescindible, intencionadament o sense voler-ho, s'oblida. Així que, hem oblidat a Aresti en la vella casa del meu pare? Hem sabut traslladar-ho a aquest nou pis que tenim en lloguer?

A la recerca de respostes ens hem dirigit a Angel Zelaieta. La biografia de Gabriel Aresti és seva, publicada l'any 2000 per l'editorial Susa. La conversa ens ha portat als temps en els quals estudiava en el Seminari de Derio: Gabriel Aresti era una signatura, una ploma maleïda que despertava interès entre els estudiants vascófilos. Zelaieta va conèixer a l'home darrere del nom a través de Juan San Martín. Va ser un estiu a Eibar. Feia poc estava treballant allí i els tres van anar a sopar. Havent sopat, el jove Zelaieta es va emportar al poeta en una Lambretta. “Era un paquet molt dolent, pel que sembla sabia poc amb bicicleta”. Rebel, fins i tot sobre el motor.

Vestit amb les ulleres d'avui, Zelaieta ha publicat el llibre Bertan Bilbo (Ajuntament de Bilbao, 2008), d'Aitor i Pedro Zuberogoitia. Es tracta d'un treball sobre la història del segle XX, en el qual es troben abraçats Bilbao i el basc; els d'Aresti, per descomptat, entre els braços que s'estan estrenyent entre la ciutat i la llengua. Va escriure a Bilbao en basc, pel carrer, i va obrir camí per als bilbaïns que van venir per darrere. “No sols això. Aresti va contribuir a l'euskaldunización de Bilbao, però també més: ho porten com a basc a qualsevol lloc” diu Zelaieta. També ha destacat el dia que enguany s'ha celebrat en l'institut Biurdana de Pamplona en homenatge al poeta. “En qualsevol lloc, en aquest moment, Aresti entra bé”.

Però és sabut que el bilbaí no no era la persona que posava d'acord a tothom, ni el volia, i per això li preguntem a Zelaieta a qui s'hagués posicionat si hagués viscut: en el front, creu que estaria en lluita, “no amagat, és literatura” o “necessito molt temps en el treball”. Recordant els articles que va publicar en el Ferro, creu que estava donant la seva opinió sobre temes culturals; i que en política, com abans, no es mouria sota unes sigles. “No crec” diu Zelaieta “així era”.

La pedra sembrada dona fruit

Malgrat els anys, podem considerar a Ángel Zelaieta com la mateixa generació que Aresti. Per això hem acudit a un poeta de la pròxima època del ventre preguntant per Aresti. Jose Luis Otamendi va ser sorprès pels poemes d'HARRI i Herri quan va començar a fer els seus primers passos com a escriptor en el Teatre Principal d'Azpeitia. A l'ésser un llibre llegit durant els anys de formació, el va rebre amb una “especial devoció”, com també ho va fer Artze, Azurmendi o Mirandés.

Han passat diversos anys des d'aquells començaments. El món ha canviat, la poesia ha canviat, Otamendi també, per això avui li hem llegit els poemes d'Aresti i li hem preguntat quina sensació ha tingut. A veure si la poesia s'ha convertit en tinta sobre paper, si continua sent un martell. Ha explicat que li agradaria tornar amb més freqüència als treballs del bilbaí, al qual ha qualificat de "totalment convincent" amb Harri eta herri de nou entre les seves mans. Koldo Izagirre ens ha conduït a un pròleg a l'última edició del llibre, on es diu que el bilbaí va aconseguir trencar la frontera entre la vida i la literatura. Per a Otamendi, un escriptor que arriba a això, pot ser que no sigui l'eternitat, però que corre el risc de mantenir-se molt temps. “La càrrega humana d'Aresti t'acosta; el context històric canviarà, però el que et diu en profunditat és fàcilment accessible”. En

la següent generació, Aresti va trobar una terra dolça per a sembrar la seva pedra. I amb algunes voltes del rellotge va néixer una fita. “Som purs deutors” diu Otamendi “Aresti posa les bases per a una altra Euskal Herria: un escriptor erdaldun, nascut a Bilbao, ens està somiant amb un poble que no ho és o que no sap que és ell mateix”.

Post-Aresti

Els poetes, tots els creadors, no moren mentre algú els recorda. Baudelaire o Whitman estan més animats que onze poetes que no han tossit en la memòria dels amants de la literatura. Fa poc, ho hem vist, està en la memòria de la generació, té el reconeixement de la generació que va venir per darrere. El que ens falta per saber és que els nascuts després de la mort física de l'escriptor, saben qui és? Quina importància li han donat?

Tirant una ràpida ullada a les prestatgeries de la casa, pots contestar. L'exercici és senzill: Recrea els llibres de poetes bascos nascuts en els anys 1970 i 1980. Si en menys de cinc minuts no trobes alguna referència d'Aresti, o si no et ve de gust realitzar aquest tipus d'exercicis, nosaltres t'ajudem.Els escriptors

de la generació post-recent han utilitzat la seva simbologia per a noves reivindicacions: Urtzi Urrutikoetxea va parlar sobre el problema de l'habitatge. En Auzoak (Susa, 2005) apareixen uns joves realitzant pintades. Un d'ells diu: “Defensaré la casa del meu pare, perquè quan tinc la meva... Gabriel: abans era millor el futur”. També li han fet relectures amb diferents intencions, a vegades tocant de reüll –com El parany de pescar a Déu (Pamiela, 2007) en el llibre Jon Gerediaga cita en el port de Zorroza a Antón i Guillermo–, inserint-se en altres ocasions en un motiu propi –Aritz Gorrotxategi ha posat en el llibre Zaldi hustuak (Erein, 2007) a un cavall de pedra pruna)–; Gabriel Aresti viu, deia BEÑAT Sarasola en una Caixa buida (Susa, 2007), alhora que especula la seva postura política actual. Molts agafadors per a un sol poeta.

És de suposar que a mesura que s'allunyi del context original s'aniran produint noves reinterpretacions, transformacions i –per què no– prostitucions de la poesia d'Aresti. Serem testimonis. El bebè que hem vist néixer al principi del reportatge s'ha convertit en l'avi de les lletres modernes basques, somrient a les entremaliadures que li fan els seus nets. Al principi preguntàvem si vivia. No, Aresti no viu. Nosaltres ho vivim.