Librería Bilintx, al carrer Fermín Calbetón de Donostia-Sant Sebastià. Bilintx i els germans Jaka.

En els germans Jaka, quatre: El que era Joseba, Goio, Xanti i jo. Però en el grup de creadors també apareixen altres tres amics: Els germans Sors i Inazio Lizarraga. Era el primer moment.

Com es va posar en marxa la botiga? Què era vostè, per exemple, llavors?

Vaig entrar en el món del llibre als dinou anys. El difunt Joseba va tenir alguna cosa a veure en això. Vivíem a Zumarraga i treballava a la fàbrica d'Irimo, en la màquina eina. Fora del seu treball, es dedicava a la venda de llibres a domicili. De sobte, va abandonar la fàbrica i es va posar a treballar en llibres. El llibre és una font d'oficis i diners. Jo també estava treballant en Irimon i, quan tenia setze anys, en les vacances d'agost, vaig intentar vendre llibres a domicili també jo, per Guipúscoa, amb Joseba o al seu voltant. Allò em va sortir molt bé i vaig treballar en això durant dos o tres anys. Aquest va ser el nostre baptisme. D'allí, ens dirigim a la creació de Bilintx, en 1976.

Quins llibres teníeu per a vendre a domicili?

La col·lecció de set llibres Coses increïbles de Walt Disney. Era una enciclopèdia en basca sobre la naturalesa: la mar, la selva, els ocells, les races humanes… Eren llibres amb belles imatges. En els traductors, Xalbador Garmendia, Jazinto Setien, Larresoro –Txillardegi–, i altres.

Per a llavors, ja li vau desitjar al nom dels traductors…

Sí, aquells traductors no eren qualsevol. D'altra banda, en aquella època la qüestió del basc batua estava en la furi-fúria. Hi havia molts partidaris, però també hi havia alguns que s'oposaven.

I què?

Era inútil intentar vendre als contraris els llibres traduïts al basc unificat! Anàvem de casa a casa, però no anàvem a cegues. Molts dels clients tenien nens en la ikastola. Tenien un alt grau de consciència. No tinc grans concordes de mala experiència. I és que aquest món es va complicar molt.

Llavors va arribar la botiga Bilintx.

En l'època en la qual no hi havia molts llibres en basc. O hi havia, però estaven dispersos. Mentre realitzem la venda a domicili, vam fer una altra cosa: recollir el que podia ser un material didàctic per a les ikastoles de les mans dels autors, i portar-lo a la ikastola perquè sabessin que hi havia material i, si volien, que ho compressin.

Vau ser mediadors…

Però era un treball amateur. De totes maneres, aquest treball va suposar l'establiment de relacions amb molta gent. I és que hi havia gent que feia autoedició dels seus llibres. Però després, aquells llibres s'apilaven en el soterrani de la seva casa, s'espatllaven… Així que creguem una xarxa: d'una banda, vam conèixer als autors i, per un altre, vam poder tenir les ikastoles que necessitaven aquest material. Mentre estàvem en això, ens vam adonar que calia publicar amb dignitat els llibres reunits. Quan va morir Franco, l'olla es va desbordar i ens va semblar que calia oferir un aparador digne a aquell material anterior. Així va sorgir Bilintx, amb materials en basc i de temàtica basca, encara que van ser escrits en castellà.

En l'ambient previ a la mort de Franco, com moure els llibres en basc?

La clandestinitat era completa. Partits polítics, sindicats, ikastoles… Tot era secret. La gent treballava com podia. Els llibres que usàvem –els de la ikastola, vull dir, els de Mateo Txistu, Txuri i Gorri i kikiriki, els Umetxoak…– no hi havia inconvenient a moure's d'un costat a un altre. El cas és que, encara que una ikastola volia aquests materials, no sabia a on anar. Aquí ho travessem nosaltres. Fins llavors, alguns dels llibres que es publicaven en basc, com els de la col·lecció Auspoa, no es venien en llibreries, sinó que s'obtenien per subscripció. Molts altres llibres, he dit, romanien en els soterranis. La llibreria Bilintx ho va arreglar. La gent va tornar a saber on anar a la recerca de llibres.

En Donostia vau obrir Bilintx, al carrer Fermín Calbetón.

Encara recordo com Joseba [el meu germà] i jo vam estar en la Part Vella de Sant Sebastià buscant un lloc per a obrir la botiga. En el local que vam agafar estava la colchonería Donostiarra. Els amos eren els catalans, els que volien jubilar-se. També havien posat la targeta: Es traspassa (Transferim), 1.500.000 pessetes (9.000 euros). Després de quinze dies de sokatira, arribem a un acord. Ens apoderem del local de trenta metres quadrats.

Hauríeu de fer obres d'adaptació…

Sí. Per exemple, la botiga tenia unes persianes herrumbrosas. Feia vint anys que no havien vist cap pintura. Nosaltres no teníem ni un cèntim i nosaltres mateixos havíem pintat les persianes. I netegem la façana, pintem… Tot el que no vam fer les prestatgeries, ens les van fer els fusters.

I el seu nom? Bilintx.

En
aquella època estava molt de moda posar aquest tipus de noms, almenys en el moviment cultural. Els noms més comuns eren els d'escriptors, bertsolaris o similars. Pel que respecta a nosaltres , estàvem en la Part Vella de Donostia, Bilintx havia viscut allí… Ens va semblar que podia ser adequat per a la llibreria. El nom també era conegut per la gent.

He vist alguna foto de l'acte inaugural…

De manera que
ja sap vostè més o menys el que va ser. Ho vam fer un migdia i va ser un fet autèntic: Herri Irratia va retransmetre l'acte en directe! L'actuació va ser a càrrec de Joxe Ramon Beloki. Allí vam estar els dies anteriors, pintant, ordenant… i responent a les preguntes de la gent que passava, quin tipus de botiga havíem d'obrir, i quan dèiem “llibreria”, quin tipus de llibres, quina gent, quin tipus de llibres. Nosaltres, “llibres en basc, i altres: Economia, Assumptes socials, Política…”. Hi havia una curiositat tremenda. Però d'altra banda, va ser un acte molt senzill: unes paraules d'un parell de persones, picotejo per a tots, i a treballar!

Et vam conèixer treballant en la pròpia botiga.

Al principi vaig caminar fora. A la botiga hi havia Joseba i una noia de Beasain: María Jesús Lizarazu. De Balere Bakaikoa. Jo vaig començar a la botiga dos o tres anys després, quan va passar per Bilintx Esterlines. És a dir, quan la producció en basca va créixer, deixem en Fermín Calbetón els materials en basc i els de temàtica basca. Material en castellà al carrer Esterlines. Llavors vaig començar jo en Bilintx, en Fermín Calbetón. Maribi Legarra ja treballava allí.

Llibreria amb ambient especial, sens dubte.

Allí es feien moltes presentacions, i sense presentació, tots els escriptors passaven per allí. Encara que “tots” eren menys que ara. Ser escriptor no era per a tant. Tenia un significat especial. Teníem una gran admiració per l'escriptor. En Bilintx se celebraven grans xerrades. Va ser un punt de trobada i trobada per als euskaltzales, un lloc de trobada per a molts. La gent es quedava a la botiga mitja hora o una hora, mirant els llibres i conversant. La gent tenia temps llavors.

Ser un lloc de trobada i trobada també va atreure l'atenció d'aquells que no volien que us sortís bé.

El 20 de novembre de 1984 va ser assassinat Santi Brouard. Doncs bé, durant els dos anys següents, aquest dia, els de l'extrema dreta ens van posar un artefacte explosiu. No crec que en Donostia-Sant Sebastià hi hagi hagut cap llibreria que hagi rebut l'artefacte. A una altra llibreria, Lagun, li van trencar els cristalls.

Avui dia, la gent té la mania d'obrir una perruqueria o un bar. L'última és la llibreria. Vosaltres vau obrir Bilintx i després altres botigues.

Bilintx va tenir una molt bon acolliment. D'altra banda, ens vam adonar que també venia gent de Bizkaia i Navarra i, en conseqüència, decidim que a Bilbao i Pamplona feia falta una cosa semblant. És a dir, en aquelles ciutats calia fer una oferta de productes, acostar els materials en basc a la gent que vivia allí. Així van arribar les botigues Xalbador i Urretxindorra. Vam veure el buit i ens vam disposar a omplir-lo. A Vitòria-Gasteiz, no obstant això, no l'hem obert fins fa poc, ja que el buit estava ple. Hi havia dues botigues que feien aquest treball i nosaltres mai hem tingut intenció de competir amb ningú. Hem preferit la col·laboració.

Després van venir els “Bilintx” dels pobles.

La de Bergara, la primera. Era la llibreria que es tancava, ens la van oferir i la vam agafar. Després obrim un altre a Irun. També allí, l'amo de la botiga estava a punt de retirar-se. Primer la va agafar una altra persona i després nosaltres, d'acord amb ella. A Tolosa obrim la botiga aprofitant una oportunitat. L'última, la de Vitòria: una llibreria la va tancar, l'altra també, la pròxima a punt de tancar… Perquè obrim l'Arriaga. Al Nord, en canvi, obrim la megadenda Mattin, pensant que el Nord també necessitava alguna cosa, encara que allí no hi ha foc ni força d'aquest Sud.

L'expressió és “Jaka = treball”. És així?

És d'agrair. Creixem en un pasturatge poc dens, això és cert. Ser esclau demostra el mateix que l'escola. Vostè ha dit Jaka, però Sors i Lizarraga són tan treballadors com nosaltres. En lloc de treballar pels diners, sempre hem prevalgut apostar pel projecte: la forma professional de treballar, el compromís amb el projecte cultural i la reinversió dels beneficis. Ho hem intentat en aquests tres.

Ser vosaltres mateixos els repartidors us ajudaria a tenir èxit…

És complementari, encara que intentem que les llibreries siguin rendibles, econòmicament autosuficients. En tot cas, ja li he dit, en el nostre cas, la rendibilitat és de dos tipus: econòmica i cultural.

En què està el llibre avui?

És evident que no viu el seu millor moment. Abans, en efecte, es feia diners amb el llibre. Es venien col·leccions a domicili i es feia diners. En l'actualitat s'ha reduït el consum de llibres. L'oferta d'oci ha augmentat. Cadenes de televisió, Internet… La tendència de la societat és la de practicar l'oci passiu, sense l'actitud activa que exigeix el llibre. Aquesta és una de les raons per les quals s'ha reduït el consum. D'altra banda, abans hi havia més inquietud. La lectura era completa, es vestia, fins i tot avui, però aquesta necessitat havia estat assumida per la societat, com no ho era avui. Una altra raó, si vols, és que els hàbits de mercat i de consum hagin canviat. En la nostra època, en la família no faltaria el diccionari enciclopèdic. Després, quan van començar a fer Cd-rom, es va acabar. Després, Internet… No hi ha diccionaris enciclopèdics en les llars. No obstant això, Internet s'utilitza únicament per a realitzar una consulta.

Té vostè nostàlgia d'antany?

Va ser una època preciosa, bonica. Els anys que vaig fer en Bilintx els he viscut amb nostàlgia, sí. Vaig passar allí molt bons moments. Vaig tenir molt de contacte amb molta gent, molt d'intercanvi d'opinions. Tinc molt bons records. M'agradaria tornar al taulell de Bilintx. Valoro molt la relació amb els clients, és molt enriquidor.

Tu també has de ser anecdòtic…

També ho tenim d'aquí. Una vegada va venir una mestressa de casa a demanar-me un llibre de Fernando d'Amezketarra. Demanant, però com si fos un llibre del temps de Moisès, inassolible… I no hi havia res més fàcil d'aconseguir que aquell llibre. “Quant?”, ell, i “300 pessetes” o jo. Doncs bé, el llibre em va donar el que valia i cinc duros més: “Això per a prendre un cafè!”. Una vegada més, ens va venir una noia amb característiques xineses, “bon dia!”. Per a mi va ser un xoc estupend. Avui dia és una cosa normal, però llavors no. Es tracta d'un jove de 25 anys que estava fent Filologia Basca. Em va succeir fa vint, vint-i-cinc anys.

No és possible avui una relació de confiança entre el llibreter i el comprador?

Sí, per què no. Llavors és difícil, potser a causa de la proximitat. Avui dia es produeix una onada de gent que passa per Bilintx, com no ocorria llavors. Fins fa poc, en Urretxindorra de Bilbao, Karlos Zarraga mantenia aquest ambient de relació. A la botiga de Vitòria-Gasteiz, com ha aguantat Rafa Etxegarai. Avui dia, la gent que està venent continua sent nova, jove, i necessita una mica de temps per a fer aquesta xarxa de contactes. Però ara també hi ha clients que pregunten sobre aquesta mena de venedors. Si ell no és allí, diuen que tornaran i marxen.