riem, sí. Som amants de la naturalesa, estimem el medi ambient, però obligarem les nostres filles a viure en un món que ofegui les escombraries, que no tingui escletxes per a respirar, i que tingui una set insaciable amb l'aigua que els deixem durant tota la vida. Nosaltres morirem a les nostres filles. No tenim més que mirar el que fem. Un exemple.

Borses tipus luartoki. Cada vegada usaràs més bosses que siguin aptes per a lluir o compostables. L'ús d'aquesta bossa també dona un punt d'alegria… “No utilitzo aquest material que és el principal devastador del món dels meus somnis”. Ets l'heroi que mata el panerola. “Aquest altre és un material suau, tou, dolç, senzill i de bona part, que cuida el medi ambient”. Sí, i quantes més bosses usis, cuides més…

S'està investigant molt sobre aquestes bosses. Una vegada que els investigadors del CSIC espanyol han dirigit i publicat recentment en la revista Journal of Hazardous Materials, posen en el lloc aquestes bosses de luartoquia. Es diu que els contaminants són grans, tant pels indicis dels components tòxics ocults que s'utilitzen en el seu procés de generació, que estan perfectament patentats i que no poden ser publicats, com pels trossets de residus que van generant a mesura que s'eliminen.

En l'actualitat existeix una gran varietat de bosses per a lluir, fabricats amb blat de moro, patata, fibres, etc., però és necessari conèixer la seva trajectòria. Es diu que en les claraboies de la casa no es desfan correctament, només s'eliminen en el trinxat industrial. El remei no és tan difícil: bosses en el tacte, no tan reutilitzables o de paper…

Pensem en la nostra filla que, com deia el seu amic Antton de Getaria, “aquest és la fi del món”, estàvem treballant en la repatriació dels bíblics criats en la resta de la tarda. Del món ficat en una bossa.