Durant la infància els ha tocat fer un munt de quilòmetres per a visitar als seus familiars. Com recorden aquests temps?

Ayesta: No recordo bé el que havia viscut en la meva infància. Recorda que feies alguns viatges, però no entenia per què. En el meu cas, sabia que el meu oncle estava en la presó, però no sabia res de la situació d'Euskal Herria. Anava, anava a fer una visita, però no entenia res.

Travesser: Jo sí, recordo moltes coses. Però és veritat el que diu Ainhoa: al principi no entens res. Jo sabia que el meu pare era “els homes de Madrid” a Santoña, aquesta era la “versió oficial” de la meva casa. Record que allò em semblava agredolç. He viscut marejos, fatigues, no voler tornar més... però, d'altra banda, té una part molt dolça, perquè com a nen, és gaudir del teu desig: amb el meu pare, amb la teva família, amb els meus amics... també han vingut els meus amics a visitar al meu pare, que era una expedició estupenda.

Als cinc anys és difícil explicar als amics i companys de classe que has d'anar a visitar al teu pare o al teu oncle?

Ayesta: Els meus casos són molt diferents als d'Uztai. No és el mateix ser pare que oncle que tens en la presó. Jo solia anar a veure-li sis vegades a l'any. Per a mi, en aquest sentit, no va ser difícil explicar-l'hi als companys de classe. Els meus amics comprenien que el meu oncle estava en la presó.

Travesser: Els companys de classe entenen el mateix que tu entens: que el teu pare no està a casa i que per això tu el visitaràs.

A mesura que s'anaven fent majors, entendríeu més coses.

Travesser: Sí, a mesura que compleixes anys vas comprenent com són els comptes. Que la mare no condueix, que un familiar s'ocupa d'això, que a vegades un es queda a dormir allí... però ets un nen i és com un passeig per a tu. Però a mesura que vas imposant, entens que això suposa una despesa de diners i temps, tant per a tu com per a la persona que t'ha portat.

Ayesta: A mesura que compleixes anys, vas comprenent la situació. Ets capaç de comprendre per què tens al teu oncle en la presó... Per exemple, a mi m'ha tocat, una vegada major, veure aquesta ignorància de la infància en el meu germà petit. Veus que ell no entén res, que és difícil explicar la situació, que és difícil explicar per què has de fer tots aquests viatges, per què has d'aixecar-te un diumenge a les cinc del matí… en el fons, explicar totes les conseqüències de la dispersió. Però a poc a poc es va entenent, és la situació que viuen milers de famílies.

Travesser: Ainhoa i jo estem en una situació diferent. De petit record que els funcionaris em donaven dolços, Ainhoa ha viscut cadells.

Han hagut de renunciar a moltes coses per visitar als seus familiars?

Travesser: Jo més tard m'he assabentat que la meva situació ha estat bastant fàcil. El meu pare no estava especialment absent. No era aquí, però tampoc era a la presó més remota que ha trepitjat.

Ayesta: A l'hivern nosaltres hem perdut les visites, perquè no hem pogut arribar a temps. En uns altres temps hi havia una llista de deu persones per semestre. D'aquí ve que el meu oncle no pogués veure més que a vint persones a l'any.

També hem conegut catxs. Record que ens neguem a fer un vis a vis pels catxs que establien, però després vam haver d'assimilar-ho en els següents.

També hem conegut altres mil problemes. Anàvem a visitar, però el tracte no era l'adequat, fer dos-cents quilòmetres per a anar i el mateix per a tornar... poses en perill la teva vida. La dispersió suposa sofriment tant psicològic com físic. A més, en els últims anys, la meva àvia no va poder visitar al meu fill perquè no podia viatjar.

Els familiars han esmentat en nombroses ocasions que la dispersió ha d'emmarcar-se dins de la “política de venjança de l'Estat”. Quin paper juguen els nens i nenes en aquesta “política de venjança”?

Travesser: No crec que es faci un marcat especial en els nens. La part compromesa de la societat basca és considerada per l'Estat com a objecte de la seva política, en general, la que és allí. La meva àvia tampoc va poder visitar al meu pare en els últims anys, i això era “a prop”. Això és una tortura per al nen, el mateix que per al nen és una tortura no tenir pare o mare a casa. No hi ha objectius específics, s'entén el col·lectiu en general.

Ayesta: És una venjança col·lectiva que afecta per igual a tots els familiars i amics d'un pres. Però en el cas dels nens ocorre el que hem dit abans: els nens viuen aquesta venjança de l'Estat de forma diferent, perquè la situació no està ben interioritzada. Un nen no entén per què no està al seu costat el seu pare, mentre que un adult sap les causes.

Travesser:La “Dardoa” és la mateixa per a tots, però no farà el mateix mal colpejant a un adult o a un nen.

Aquesta entrevista l'ha publicat Aiaraldea Gaur i l'hem portat a ARGIA gràcies a la llicència CC-by-sa