Josep Maria Esquirol afirma que la gent que plora en els espais públics és incòmoda perquè ens recorda que "no tot està bé". És com aquell adhesiu reivindicatiu d'aquell lavabo brut, en una ciutat tan neta d'Europa, escrita en un idioma que no té oficialitat. És un crit compassiu, envanit, difuminat entre referències sexuals mal escrites. T'ha tocat trobar-te amb ell. I el que vostè veu, gràcies a la seva biografia, és una altra llengua. I es pregunta: Un altre idioma? Com és possible? Hi ha un altre poble en aquesta ciutat? Un altre país perdedor com el meu? I en el fons, malgrat la tristesa de saber totes les violències que haurien de passar, de la consciència de la petitesa asfixiant que han de sentir, et respira perquè t'informa que allí hi ha gent com la teva, que aquesta ciutat és com la teva, i et sents millor.

Estic en un menjar de joves universitaris francesos. Tots són nets d'avis que parlaven de llengües que ells rebutgen i no coneixen. Totes. En un altre país, un altre dia, parlo amb un home que parla una llengua minoritzada com jo. M'ha explicat les estratègies que utilitza per a sol·licitar la targeta del tren en el seu idioma i són com les meves. Com els meus. Potser algú pot pensar: “Importa l'idioma en el qual se sol·liciten les targetes?”. Però ell i jo ho hem entès, ho hem connectat i sabem per què és important.

Coneixem anècdotes i històries, però disperses i sense fils, coneixem experiències, però mai les relacionem. Però com és tan freqüent, no podem considerar-ho una mera anècdota. Aquesta és una de les nombroses tragèdies europees, una altra més (una altra, una altra més): Mar de fons de cultures perdedores que han quedat llançades en cunetes en la construcció dels estats europeus.

És fonamental saber que a Europa no tots hem estat guanyadors, per a nosaltres és important com a reconeixement, però també com a ajuda. A l'hora de parlar d'Europa em sembla que hi ha un buit en els estudis postcolonials: sovint s'identifica a Europa com un tot uniforme, de color difús. És una tendència generalitzada, encara que també hi ha excepcions. Per exemple, R. Dunbar-Ortiz. En el seu llibre An Indigenous People's History of the United States ens explica clarament que la cultura de la conquesta del territori americà no va començar quan els europeus van creuar l'Atlàntic, sinó que venia d'abans: “Les institucions europees ja tenien una visió colonialista del món abans d'aterrar a Amèrica”. Entre els exemples per a mantenir aquesta afirmació, R. Dunbar-Ortiz esmenta les Croades, l'expropiació de terres agrícoles o l'expulsió de moriscos i jueus, i "a més, les nacions senceres, com Escòcia, Gal·les, Irlanda, Bohèmia, Euskal Herria i Catalunya, es van colonitzar i van quedar sota unes certes monarquies". I crec que té raó, i que és molt difícil comprendre en profunditat el procés de colonització del món sense parlar de tot això, i per tant, sense analitzar què va suposar el fracàs d'algunes cultures europees. Els nostres territoris van ser el camp de proves del colonialisme cultural que s'estendria a la resta del planeta.

Enguany, cada quinze dies, des d'aquesta bonica finestra que m'han deixat en ARGIA, vull convidar-vos a viatjar per les terres dels perdedors europeus per a conèixer millor les seves literatures, tristeses, baralles, injustícies, història i històries. La meva intenció és clara: vull fomentar el reconeixement mutu per a poder crear una identitat, perquè crec que totes aquestes cultures, i saber una mica més de la seva història, ens pot ajudar a ser referents comunes que reformulin la nostra identitat, com a cultures perdedores (sí, d'acord), però també, i més significativament, com a pobles resistents.