Els poders fàctics espanyols han estat finalment els que han encertat amb la creació de Ciutadans. Estan contents l'IBEX, les associacions empresarials, els dirigents de Brussel·les, els mitjans de comunicació de dretes i altres, com els barons del PSOE o El País.

I, no obstant això, Rajoy no traurà cap Govern de la votació de demà en el Congrés. L'hegemonia no és encara completa. I el divendres? El lògic és que, veient el que és avui el PSOE, finalment vagi a l'abstenció, que vagi a buscar fórmules. Però Pedro Sánchez ho ha aguantat fins ara, donant la punta a uns altres com jo, que creien que no ho anava a fer. No obstant això, recórrer al desafiament en les terceres eleccions seria anar massa lluny, sobretot quan no ha fet un esforç per formar un govern alternatiu amb Podem i la resta. Per descomptat, l'objectiu seria gairebé impossible.

A les quatre dècades de la mort natural del franquisme, el seu esperit circula d'alegria pels cels del Palau de la Moncloa: “Tot lligat i ben lligat”. Però hi ha una escletxa, entre altres, els que apareixen en el mapa en color morat. Aquell pacte sempre “exemplar” de la Transició va tancar malament la realitat de les nacions de l'Estat, i el continuen fent. D'aquí el primer desafiament a la dreta espanyola renovada: a la fi de juliol el Parlament català acabava de cometre els escacs fent cas omís del mandat del Tribunal Constitucional. I al desembre, amb o sense noves eleccions, aquesta patata calenta seguirà aquí.