Aquesta situació és molt comuna. Sovint podem trobar persones que coneixem en aquest estat d'ànim. Dècades atrapades en la contradicció que travessa els segles o, més ben dit, superant la contradicció, amb comoditat. La transformació vs. la gestió contradictòria.

La participació o no en les institucions de la democràcia burgesa ha estat, al llarg de gairebé dos segles, un debat de l'esquerra revolucionària, que continua en alguns llocs i contextos. Però no és intenció d'aquest text abordar aquest tema espinós, sinó referir-se a altres institucions i espais aparentment aliens a les institucions menys identificades amb la política. Qui no coneix en el seu entorn, especialment en el treball, a una d'aquestes persones considerades d'esquerres i crítiques que un dia és nomenada per a un càrrec o lloc? En el centre educatiu, en la universitat, en un altre espai de l'administració… moltes vegades definim a aquestes persones amb el terme “Jatorra”. Els nostres companys, els nostres amics, els nostres coneguts, els nostres companys en alguna iniciativa social o política… Aquells que volen canviar el món, la societat o, des de la més absoluta humilitat, algun aspecte petit de la realitat que els envolta. Es defineixen com a esquerres en la majoria dels casos, progressistes, crítics, rebels… Coincidim amb ells en les crítiques a denunciar l'statu quo i les injustícies del poder, i han participat i, en alguns casos, impulsat en diverses iniciatives transformadores. Sovint critiquen l'organització, els procediments, la verticalitat i la burocràcia de les estructures que treballen i s'expressen a favor d'altres formes de funcionament.

Però un dia tenen l'oportunitat de formar part d'aquesta estructura que percebien amb una visió molt crítica, proposta des de dalt o nomenada, o a elecció dels seus companys. S'agarren al càrrec amb nous aires, amb frescor, per a fer les coses amb ganes d'una altra manera. Clar, saben que serà difícil. Saben que les estructures del sistema són rígides i que les inèrcies dels treballadors de la zona són molt profundes, tant de dalt com de baix. Existeixen casos en els quals, tenint en compte les limitacions establertes pel sistema, es mantenen les intencions i l'embranzida inicial i es produeixen avanços. No suficients, per descomptat!, però avanços per a enaltir. Però, en molts altres casos, aquest desig de canviar les coses es dilueix. En poc temps. Entre les normatives que són la realitat però que alhora són l'excusa principal… Vull, ho faria, però… La manera d'entendre la responsabilitat pel càrrec, la fidelitat i la submissió davant els superiors responsables, les inèrcies de l'organització i de les estructures, les milers de tasques de gestió, el desig d'arribar a un càrrec superior… Impulsats per alguns o tots aquests aspectes, el nostre company, ex company de combat, s'ha convertit en una altra peça de la maquinària del sistema. La calor de la gran oficina i el complement salarial fan més suportable la contradicció. La inquietud que originava al principi es dilueix amb el temps, amb la capacitat de transformació i el foc totalment apagats. Era simpàtic i segurament continuarà sent amable, però transformat en buròcrata, limitant la “autenticitat” per la lleialtat al poder. En aquesta competència de transformació vs. gestió surt el segon en la majoria dels vencedors.

Qui no els coneix? Les persones canviem amb el temps, amb l'edat. Alguns, amb càrrecs de direcció o gestió, encara més ràpid.

Deixar aquests espais en mans dels defensors del sistema no és una solució, és clar, però és necessari ser conscient del risc d'ocupar aquests seients. Mantenir encesa la reflexió sobre la dicotomia gestió/transformació. No es pot apagar. Ha de fumar. I només hi ha tensió militant per a mantenir el foc transformador. I mirar cap enrere: en quin punt, en quin moment, jo, tan simpàtic, tan esquerrà, tan transformador…, em vaig convertir en un buròcrata?

Iñaki Etayo